Eleccions a Catalunya. Què s’hi juga la classe obrera?

Aquest diumenge se celebren eleccions a la Generalitat de Catalunya. Unes eleccions marcades per la pandèmia, però també per la repressió, els judicis, els desnonaments… El que queda clar és que les eleccions serviran de vel per amagar tots els problemes del capitalisme, que s’han manifestat amb més força durant la pandèmia. 

La pandèmia de la Covid ha tingut conseqüències devastadores per a la classe treballadora; milers de persones en ERTOs que no es paguen a temps, una major precarització del treball, incontables llocs de feina perduts que no sabem si es recuperaran… En aquesta situació, en un moment de crisi sanitària, en plena tercera onada, és difícil imaginar que una població esgotada estigui motivada per a la participació política. A tot això cal sumar-hi que la política burgesa és extremadament descoratjadora: promeses que mai es compleixen, debats inútils que no fan més que esgotar-nos i abusos de poder per part dels càrrecs públics (ja hem vist diversos casos de vacunació irregular). Veurem com els mitjans diuen que la baixa participació és únicament per por a la pandèmia, ignorant el cansament generalitzat de la classe treballadora amb la política burgesa. A Catalunya hi podem sumar, a més, el fet que és encara més evident que les nostres decisions poden ser revocades en qualsevol moment; prenem com a exemple la inhabilitació de Quim Torra, o l’anul·lació per part dels tribunals de l’endarreriment d’aquestes eleccions 

D’altra banda, cal recordar que aquestes eleccions són les primeres després de la sentència del Procés. Una mostra més de que la repressió de l’Estat capitalista ens pot arribar per qualsevol cosa (recordem també el recent cas de Pablo Hasel) i que per molta “democràcia” que tinguem, és una democràcia burgesa que pot silenciar i empresonar tota dissidència que li sigui molesta.  

El Procés va tenir un gran moment de glòria durant les protestes de la sentència, però no va estar exempt de contradiccions. Ja s’havia anat veient com el Procés tenia dues cares: la cara més institucional, que no vol sortir de la legalitat vigent, la de la “gent de pau”… I la cara més popular, la dels milers que van sortir al carrer i es van enfrontar als cossos policials. Durant les protestes de la sentència es va veure aquesta divisió més que mai; els milers de persones cansats de missatges contradictoris, de que els partits independentistes no volguessin sortir del marc legal estatal i d’abusos de l’Estat es van enfrontar als Mossos controlats pel conseller Buch. De fet, ens hem trobat que la Generalitat és acusació particular de joves que es van manifestar per la mateixa sentència que engarjolava a membres dels partits del govern. Sembla evident, doncs, que el que molesta de veritat als partits burgesos, independentistes o no, són els aldarulls al carrer i qualsevol cosa que pugui perjudicar els grans negocis. Això doncs, explica per què vam veure els Mossos i la Policia Nacional repartint òsties indistintament. 

També és destacable la quantitat de candidats que es presenten. Un total de nou candidats amb possibilitats reals de treure escons. Un panorama molt dividit, però que segueix sense oferir nos representants reals de la classe treballadora; molta diversitat que amaga les mateixes polítiques que hem anat veient aquests anys: privatitzacions, més facilitats per les grans empreses… ERC, que aparentava tant progressisme, va ser la creadora de la Llei Aragonès, un programa de privatitzacions i externalitzacions de serveis públics al més pur estil Artur Mas. Tampoc podem oblidar com, durant la pandèmia, la Generalitat va contractar una empresa privada per fer el rastreig de casos de COVID.  

Entre els candidats amb possibilitats reals d’obtenir representació està VOX; l’extrema dreta entraria per primer cop al parlament de Catalunya. L’augment de l’electorat de VOX resulta molt preocupant, i té una explicació tenint en compte en quina etapa del capitalisme ens trobem. En un moment d’estancament econòmic, agreujat per la crisi econòmica estatal, diverses capes de la burgesia veuen la necessitat de representar els seus interessos i de dur a terme mesures reaccionàries que assegurin la seva posició social benestant [1]. A les propostes ja conegudes del partit ultradretà, com l’atac a la immigració des d’una postura demagògica i populista, cal sumar-hi les seves  intencions – així com les de Ciutadans i PP – de dinamitar l’educació en català, així com de combatre l’independentisme a partir de mesures repressives i reaccionàries.  Aquestes accions deixarien Catalunya amb una capacitat d’autogovern encara més reduïda que la que ja té, i agreujaria encara més l’opressió nacional que vivim.  

En resum, les eleccions del 14F no portaran grans canvis positius per a la classe obrera; més aviat sembla que anem a pitjor. Cal que ens mantinguem organitzats i organitzades per defensar els nostres interessos, ja que mai podrem obtenir tot el que volem i necessitem a través del parlamentarisme. El poder de la classe obrera no cap dins les urnes burgeses!

[1] Si voleu saber més, tenim aquest article: https://somosrevolucion.es/sobre-el-auge-de-vox/