La vivienda en Cataluña

La Llei de regulació de preus del lloguer ha estat finalment aprovada a Catalunya. EL preu de l’habitatge a les grans ciutats, com és el cas de Barcelona, és un tema candent, que ha portat a una gran part important de la classe treballadora a lluitar pel seu dret a tenir una casa digne. No estem parlant de res nou, ja que la qüestió que ens pertoca és la mateixa ciutat, que va començar a situar-se en el focus de l’anàlisi marxista a través dels processos de transformació urbana que provoquen com a resultat noves formes d’expressió de la lluita de classes. De fet, Engels, en la seva obra “La situació de la classe obrera a Anglaterra” (1845), ja li dedica un capítol a les grans ciutats. En aquest capítol descriu la ciutat com una aglomeració de persones, la majoria de classe obrera, que sobreviu emmarcada per una arquitectura de tipus caòtica, que afavoreix la mateixa atomització: carrers intransitables que provoquen col·lapses, urbanisme escassament planificat, etc.

A la ciutat conviu la classe obrera amb altres capes i classes socials, entre les quals trobem a la mitjana i l’alta burgesia. És en aquest context en el qual la planificació urbana cobra tanta importància, ja que els efectes de les transformacions urbanes incideixen directament a la qualitat de vida de les classes que habiten la ciutat. Mentre que els barris “bons”, amb millors condicions de vida, queden limitats a aquells amb més poder adquisitiu, les famílies treballadores es veuen obligades a viure als barris “dolents”. A això se li suma que, amb la massificació turística, fins i tot els barris destinats a la classe treballadora veuen com apugen els preus del seu habitatge a causa de la nul·la planificació del mercat. S’especula amb els preus, s’encareixen lloguers per expulsar als seus llogaters de manera que el pis pot ser llogat a turistes, el sòl s’encareix per les atraccions turístiques… I és en aquest context en el qual, després de tres anys de lluita, s’aconsegueix propulsar una llei per exercir certa regulació sobre el preu de l’habitatge.

Aquesta llei, elaborada entre el Sindicat de Llogaters i la Generalitat de Catalunya, pretén limitar els preus dels lloguers d’aquelles zones de l’àrea metropolitana de Barcelona que són considerades de “mercat tens”. Durant els últims anys, els lloguers d’aquestes zones han patit unes pujades de preu que superen en tres punts l’IPC català. En conseqüència, les famílies han de destinar més d’un 30% dels seus ingressos exclusivament al lloguer, dificultant així l’accés a l’habitatge i fomentant la precarietat de la classe treballadora  a favor de l’especulació i els fons voltor com Azora, Cerberus o Blackstone [1].

La nova llei pretén establir un “sostre de lloguer” a les zones mencionades, prenent com a referència els índexs de la Generalitat (tenint en compte la mida i la ubicació) i el preu del contracte anterior. És a dir, aquells contractes que superen el límit marcat per la Generalitat hauran d’adaptar-se als nous preus, produint baixes moderades a tots aquells habitatges que actualment es troben per sobre de la mitja. L’excepció es troba en aquells pisos acabats de reformar o de nova construcció, ja que la seva regulació permet establir preus superiors amb la finalitat de fomentar la cura de les residències. A més, la regulació aprovada estableix sancions com multes als arrendadors que incompleixin la normativa i permet que el Sindicat de Llogaters intervingui en els conflictes en representació de l’arrendador, ja que l’habitatge és una necessitat bàsica i, per tant, l’inquilí es troba en una posició vulnerable [2].

És important destacar que l’aprovació de la Llei de Regulació no s’hauria dut a terme sense l’esforç continuat per part del sindicat de Llogaters i de milers de famílies que porten treballant i pressionant al Govern des de fa tres anys per arribar a alguna solució [3]. En aquest sentit, remarcar que el que la UE admet és que el límit dels preus no té per què ser una mesura obrera o extreta de la lluita, sino més aviat un control públic de l’habitatge per limitar la morositat, l’ocupació d’habitatges, com a «salari indirecte» als treballadors perquè es quedin en aquell lloc i puguin seguir treballant en aquelles empreses. Aquestes mesures poden ser revertides per la UE en qualsevol moment. Un clar exemple és París, on es va aplicar una normativa similar (Llei Alur) que va paralitzar la inflació dels lloguers durant dos anys. El 2017 la llei va ser abolida i els preus del lloguer de la ciutat van tornar  a pujar de manera desmesurada, fent necessària l’aplicació d’una llei similar per evitar la despoblació [4]. Però també s’ha de tenir en compte que aquestes mesures són només un primer pas, ja que existeixen una sèrie de limitacions que afecten al funcionament de la llei.

  • En primer lloc, el límit del preu dels nous contractes s’establirà segons l’índex de preus calculat a partir de les fiances de lloguer dipositades a l’Institut Català del Sòl. Segons aquesta normativa, es prohibeix que la renta acordada superi en un 10% del preu de referència. Però els valors màxims calculats per aquesta corporació continuen sent alts i fins i tot permeten continuar realitzant pujades respecte a contractes de lloguer vigents avui dia. Per exemple, el barri de Sants continuarà oferint lloguers de fins a 13€ el m2, així com Gràcia mantindrà valors de 22,7€ el m2 . Per tant, aquesta mesura no derivarà en una reducció notable dels preus, sinó que tan sols posarà un límit als efectes de l’especulació.
  • La burocràcia estatal funciona en favor de la burgesia. Aquest punt és clau per entendre que la llei de regulació, tot i que protegeix aparentment als inquilins, s’escuda per assegurar els interessos dels propietaris. El termini d’aplicació de les mesures proposades per la llei i la seva revisió, per part dels Ajuntaments, haurà de ser, com a màxim, cada 5 anys. Igualment, els municipis declarats com “àrea de mercat tens” seran revisats l’any en què la llei entra en vigor. Aquest punt podria ser beneficiós per la classe treballadora, ja que el seu objectiu és detectar les seves debilitats i poder realitzar modificacions que s’adaptin millor a la situació dels inquilins, però la realitat és que els ajuntaments poden aprofitar l’ocasió per reduir el nombre de zones de mercat tens o establir noves esmenes que protegeixin els interessos dels propietaris. Per això, com diu el Sindicat de Llogaters, és necessari continuar amb la lluita per aquesta mateixa llei s’apliqui de forma adequada.
  • Per últim, l’oposició pretén recórrer la nova normativa, argumentant que aquesta envaeix competències estatals. La llei de regulació corre el perill de quedar anul·lada en qualsevol moment [5].

No hem d’oblidar que aquesta llei és un pas endavant, gràcies a les lluites de la classe treballadora, quant a abordar els problemes d’un mercat d’habitatge completament desregulat, que després de tres anys ha aconseguit establir una certa regulació que la protegeix de l’especulació amb el lloguer. Però no podem quedar-nos només aquí. Com hem vist, es tracta d’una llei que, tot i que poder afavorir a moltes famílies treballadores, és insuficient davant dels lloguers desorbitats de les grans ciutats, És necessari que aprenguem d’aquestes experiències i continuem avançant en la lluita pels nostres drets. Només la classe obrera és capaç d’organitzar-se i establir un model de ciutat que pot garantir les necessitats de la seva població, com és el dret de l’habitatge. Això no és cap tipus de somni inabastable, sinó una possibilitat real demostrada amb anterioritat.

Per a veure-ho, prendrem com a exemple la Unió Soviètica. A l’URSS existia un model d’habitatge que permet l’accés de totes les persones a una casa digna. Per això, la Constitució de l’URSS contemplava el desenvolupament del fons immobiliari i la distribució equitativa de l’habitatge, així com el preu model del lloguer (el qual no va pujar al país des de 1928). Aquests tres factors feien el dret de l’habitatge possible, fent-la accessible, sota les mateixes condicions, a cada família. En 20 anys (entre finals dels 50 i els 80) l’Estat soviètic va donar 50 milions d’apartaments als seus habitants. Si una persona tenia ja un pis en bones condicions, no podia optar a comprar un segon, impedint la possibilitat d’especular amb ells. És amb aquests mètodes que la Unió Soviètica aconseguia garantir de forma efectiva el dret a l’habitatge.

Només a partir de la lluita pel socialisme podrà establir-se un sistema que permeti la distribució equitativa de l’habitatge basat en experiències anteriors, com és la Constitució de l’URSS. Un model que ofereixi a cada família unes institucions d’acord amb la seva necessitat, que mai desallotgi per manca de pagament i que asseguri que les despeses de lloguer i serveis comunals (electricitat, gas, aigua, etc.) no superin el 3% dels ingressos mensuals de la família; a més de determinar els preus de lloguer segons els ingressos de la família. Mentre els habitatges constitueixin una mercaderia en mans de la burgesia i mentre no existeixi un estat obrer que pugui garantir la seva distribució equitativa, no podran haver-hi garanties que tot el món tingui accés a una casa digna.


La ley de regulación de precios de alquileres ha sido finalmente aprobada en Cataluña. El precio de la vivienda en las grandes ciudades, como es el caso de Barcelona, es un tema candente, que ha llevado a una parte importante de la clase trabajadora a luchar por sus derechos a tener una casa digna. No estamos hablando de nada nuevo, pues la cuestión que nos atañe es la propia ciudad, que empezó a situarse en el foco del análisis marxista a través de los procesos de transformación urbana que dan como resultado nuevas formas de expresión de la lucha de clases. De hecho, Engels, en su obra La situación de la clase obrera en Inglaterra (1845), ya le dedica un capítulo a las grandes ciudades. En este capítulo describe la ciudad como una aglomeración de personas, la mayoría de clase obrera, que sobrevive enmarcada por una arquitectura de tipo caótica, que favorece la propia atomización: calles intransitables que provocan colapsos, urbanismo escasamente planificado, etc.

En la ciudad conviven la clase obrera junto con otras capas y clases sociales, entre los cuales hallamos también a la mediana y alta burguesía. Es en este contexto en el que la planificación urbana cobra tanta importancia, pues los efectos de las transformaciones urbanas inciden directamente en la calidad de vida de las clases que habitan la ciudad. Mientras los barrios “buenos”, con mejores condiciones de vida, quedan limitados a aquellos con mayor poder adquisitivo, las familias trabajadoras se ven arrojadas a los barrios “malos”. A esto se suma que, con la masificación turística, hasta los barrios destinados a la clase trabajadora ven los precios de sus viviendas encarecidos de manera continua debido a la nula planificación del mercado que se genera a su alrededor. Se especula con los precios, se encarecen alquileres para expulsar a los inquilinos de forma que el piso pueda ser alquilado a turistas, el suelo se encarece por las atracciones turísticas… Y es en este contexto en el que, tras tres años de lucha, se logra propulsar una ley para ejercer cierta regulación sobre el precio de la vivienda.

Esta ley, elaborada entre el Sindicat de Llogaters y la Generalitat de Catalunya, pretende limitar los precios de los alquileres de aquellas zonas del área metropolitana de Barcelona que sean consideradas de “mercado tenso”. Durante los últimos años, los alquileres de estas zonas han sufrido unas subidas que superan en tres puntos al IPC catalán. En consecuencia, las familias deben destinar más de un 30% de sus ingresos exclusivamente al alquiler, dificultando así el acceso a la vivienda y fomentando la precariedad de la clase trabajadora en favor de la especulación y los fondos buitre como Azora, Cerberus o Blackstone [1].

La nueva ley pretende establecer un “techo de alquiler” en las zonas mencionadas, tomando como referencia los índices de la Generalitat (teniendo en cuenta el tamaño y la ubicación) y el precio del contrato anterior. Es decir, aquellos contratos que superen el límite marcado por la Generalitat deberán adaptarse a los nuevos precios, produciendo bajas moderadas en todas aquellas viviendas que actualmente se encuentren por encima de la media. La excepción se encuentra en aquellos pisos recién reformados o de nueva construcción, pues la regulación permite establecer precios superiores con el fin de fomentar el cuidado de las residencias. Además, la regulación aprobada establece sanciones con multas a los arrendadores que incumplan la normativa y permite que el Sindicat de Llogaters intervenga en los conflictos en representación del arrendatario, ya que la vivienda es una necesidad básica y, por tanto, el inquilino se encuentra en una posición vulnerable [2].

Es importante destacar que la aprobación de la Ley de Regulación no se habría llevado a cabo sin el esfuerzo continuo por parte del Sindicat de Llogaters y de miles de familias que llevan trabajando y presionando al gobierno desde hace tres años para llegar a alguna solución [3]. En ese sentido, remarcar que lo que la UE admite es que la limitación de los precios no tiene porque ser una medida obrera o extraída de la lucha, si no más bien un control público del precio de la vivienda para limitar la morosidad, la ocupación de viviendas, como «salario indirecto» a los trabajadores para que se queden en ese lugar y puedan seguir trabajando en esas empresas. Estas medidas pueden ser revertidas por la UE en cualquier momento. Un claro ejemplo es París, donde se aplicó una normativa similar (Ley Alur) que paralizó la inflación de los alquileres durante dos años. En 2017 la ley fue abolida y los precios de alquiler de la ciudad volvieron a subir de manera desmesurada, haciendo necesaria la aplicación de una ley similar para evitar la despoblación [4]. Pero también se debe tener en cuenta que estas medidas son tan solo un primer paso, pues existen una serie de limitaciones que afectan al funcionamiento de la ley.

  • En primer lugar, el límite del precio de los nuevos contratos se establecerá según el índice de precios calculado a partir de las fianzas de alquiler depositadas en el Instituto Catalán del Suelo. Según esta normativa, se prohíbe que la renta acordada supere en un 10% del precio de referencia. Pero los valores máximos calculados por esta corporación continúan siendo altos e incluso permiten continuar realizando subidas respecto a contratos de alquileres vigentes hoy en día. Por ejemplo, Sants continuará ofreciendo alquileres de hasta 13€ el m2, así como Gracia mantendrá valores de 22,7 € el m2, etc. Por tanto, esta medida no derivará en una reducción notable de los precios, sino que tan solo pondrá un cierto límite a los efectos de la especulación.
  • La burocracia estatal funciona en favor de la burguesía. Este punto es clave para entender que la ley de regulación, a pesar de proteger aparentemente a los inquilinos, se escuda para asegurar los intereses de los propietarios. El plazo de aplicación de las medidas propuestas por la ley y la revisión de ésta, por parte de los ayuntamientos, deberá de ser, como máximo, cada 5 años. Así mismo, los municipios declarados como “área de mercado tenso” serán revisados al año de que la ley entre en vigor. Este punto podría ser beneficioso para la clase trabajadora, pues su objetivo es detectar sus debilidades y poder realizar modificaciones que se adapten mejor a la situación de los inquilinos, pero la realidad es que los ayuntamientos pueden aprovechar la ocasión para reducir el número de zonas de mercado tenso o establecer nuevas enmiendas que protejan los intereses de los propietarios. Por eso, como dice propiamente el Sindicat de Llogaters, es necesario continuar en la lucha por que esta misma ley se aplique de forma adecuada.
  • Por último, la oposición pretende recurrir la nueva normativa, argumentando que esta invade competencias estatales. La ley de regulación corre el peligro de quedar anulada en cualquier momento [5].

No debemos olvidar que esta ley es un avance, gracias a las luchas de la clase trabajadora, en cuanto a atajar los problemas de un mercado de vivienda completamente desregulado, que tras tres años ha conseguido establecer una cierta regulación que la proteja de la especulación con el alquiler. Pero no podemos quedarnos solo ahí. Como hemos visto, se trata de una ley que, pese a poder favorecer a muchas familias trabajadoras, es insuficiente ante los alquileres desorbitados de las grandes ciudades. Es necesario que aprendamos de estas experiencias y continuemos avanzando en la lucha por nuestros derechos fundamentales. Solo la clase obrera es capaz de organizarse y establecer un modelo de ciudad que pueda garantizar las necesidades de su población, como es el derecho a la vivienda. Esto no es ningún tipo de sueño irrealizable, sino una posibilidad real demostrada con anterioridad.

Para verlo, tomemos como ejemplo la unión soviética. En la URSS existía un modelo de vivienda que permitía el acceso de todas las personas a una casa digna. Para ello, la Constitución de la URSS contemplaba el desarrollo del fondo inmobiliario y la distribución equitativa de la vivienda, así como el precio módico del alquiler (el cual, sea dicho, no subió en el país desde 1928). Estos tres factores hacían el derecho a la vivienda posible, haciéndola accesible, bajo las mismas condiciones, a cada familia. En 20 años (entre finales de los 50 y los 80) el estado soviético dio 50 millones de apartamentos a sus habitantes. Si una persona tenía ya un piso en buenas condiciones, no podía optar a comprar un segundo, impidiendo la posibilidad de especular con ellos. Es con estos métodos que la unión soviética conseguía garantizar de forma efectiva el derecho a la vivienda.

Solo a partir de la lucha por el socialismo podrá establecerse un sistema que permita la distribución equitativa de la vivienda basada en experiencias anteriores, como es la Constitución de la URSS. Un modelo que ofrezca a cada familia unas instalaciones acordes con su necesidad, que nunca desaloje por falta de pago y que asegure que los gastos de alquiler y servicios comunales (electricidad, gas, agua, etc.) no superen el 3% de los ingresos mensuales de la familia; además de determinar los precios de alquiler según los ingresos de la familia. Mientras las viviendas constituyan una mercancía en manos de la burguesía y mientras no exista un estado obrero que pueda garantizar su distribución equitativa, no podrán haber garantías de que todo el mundo tenga acceso a una casa digna.

[1] https://www.lavanguardia.com/economia/20200716/482330376179/catalunya-regulara-precios alquiler-por-ley.html
[2] https://sindicatdellogateres.org/es/regulacio-de-preus-per-a-avancar-en-el-dret-a-lhabitatge/
[3] https://sindicatdellogateres.org/es/aprovada-la-regulacio-dels-lloguers/
[4] https://www.eldiario.es/economia/regulacion-contratos-alquiler-paris-importante_1_2006633.html
[5] https://elpais.com/espana/catalunya/2020-09-09/junts-per-catalunya-y-erc-se-enzarzan-en-el-parlament-por-la-ley-de-regulacion-de-los-alquileres.html