Estancament al moviment independentista català.
Després del moment àlgid del procés català entre els anys 2015 i 2017, la força política del moviment independentista es troba avui dia en un moment substancialment diferent, marcat per la desmobilització de la seva base social i la desunió dels seus dirigents, fruit de la lluita intestina de les diferents faccions que representen. Això queda clarament reflectit en la dispersió i la debilitat de les convocatòries en dates clau com l’11-S o l’1-O, que evidencien que el moviment independentista ja no és capaç de produir les concentracions massives que en el seu moment van funcionar com a grans demostracions de força. Això no vol dir que el poble català hagi deixat de banda la voluntat d’exercir el seu dret a l’autodeterminació, però sí que indica que la confiança dipositada en el lideratge polític i en els mètodes que havien de conduir a la independència s’ha perdut. La indignació, el desengany i el cansament amb el Procés regnen al si del moviment. A les causes polítiques cal sumar-hi les restriccions derivades de la pandèmia de la COVID-19 el 2020, que van reduir dràsticament la capacitat de convocatòries multitudinàries; això ha obert pas a manifestacions més fragmentades i de caràcter cada cop més performatiu a mesura que la promesa de la república quedava més llunyana. Aquesta situació d’estancament en els darrers anys no ha fet més que accentuar les contradiccions dins del moviment independentista. El resultat: a les eleccions generals del passat juliol els partits independentistes van ser castigats durament amb la pèrdua d’uns set-cents mil vots, que es van traslladar principalment a l’abstenció, tot afectant principalment ERC per motius que descriurem més endavant.
A sis anys des d’aquell 1 d’octubre podem afirmar que la principal causa d’aquest estancament gira al voltant de les limitacions derivades de l’òptica de classe a l’hora d’articular una comprensió i una estratègia coherents sobre el que implica la presa i l’exercici del poder des d’una perspectiva revolucionària. Els negocis d’una gran part de la burgesia catalana segueixen completament entrelligats amb l’entramat econòmic imperialista del capitalisme espanyol del qual en formen un elevat percentatge, amb empreses i capital financer que operen arreu del món. Mentre així sigui, aquesta classe social, per més nacionalista que es faci dir, serà incapaç d’assumir decisions polítiques que impliquin un risc massa alt pels seus guanys. És a dir, per a aquesta burgesia la potencialitat d’un Estat Català separat d’Espanya sempre estarà supeditada a fer que aquesta separació es dugui a terme de manera que permeti assegurar la supervivència d’un capitalisme català tan estable i fort com sigui possible. D’aquesta manera, veiem com avui dia la burgesia es troba en una situació que li impedeix dur a terme l’exercici del dret a l’autodeterminació d’una manera realment efectiva i popular després d’haver perdut des de fa dècades el paper que tenia com a classe dirigent a les revolucions democràtiques històriques.
En aquest sentit, el marge de maniobra dels partits independentistes està intrínsecament limitat. L’interès per controlar el pastís que suposa la Generalitat i la resta d’instàncies administratives a causa del pes de Catalunya en l’àmbit econòmic genera divergències i competència entre ells, i estan molt condicionats pels perfils de classe que representen. D’una banda, tenim JUNTS, principal representant de la gran burgesia nacionalista, i sent la seva base social la petita i mitjana burgesia. JUNTS encara es pot permetre un discurs més rupturista, amb Carles Puigdemont i altres líders exiliats a Bèlgica, i continuen dipositant les seves esperances en la pressió parlamentària per una banda i en l’atenció de les institucions europees i internacionals per l’altra, per tal que aquestes, d’alguna manera, forcin Espanya a acordar un referèndum pactat. Un diàleg que sens dubte es produiria a porta tancada, de la mateixa manera que s’està portant la negociació de l’amnistia actualment. La realitat és que la pressió necessària per arrabassar un referèndum efectiu o una amnistia total a l’Estat requeriria el suport popular de les masses, i aquesta pressió no podrà venir per part de cúpules i de polítics professionals que actuen d’esquena a aquestes, precisament perquè són conscients que això podria desencadenar forces socials que escaparien al seu control, com ja va succeir entre el 2017 i el 2019: aquesta por inclou acabar atiant sense voler-ho una lluita de classes que aniria més enllà d’un pols directe amb el govern espanyol.
D’altra banda, ERC, que en els darrers anys s’ha anat assentant com a partit de la petita burgesia assalariada, dels càrrecs administratius alts i mitjos i de part de la burgesia que viu del sector públic, busca obertament ocupar una posició centrista, no gaire distant a la de l’antiga convergència, pintada d’un discurs més progressista i tolerant. ERC no només procura rebaixar les exigències del moviment independentista al mínim còmode per a l’Estat, tot reduint-lo a una ridícula munió de gestos de discursiva republicanista, suposadament antifeixista i totalment buits de contingut. Mentre manté el teatre de la Taula de Diàleg i treu a lluir l’espantall de VOX per justificar el suport al PSOE, aplica sense escrúpols polítiques neoliberals de privatització que ataquen a bona part de la seva pròpia base social, on pesa força la classe treballadora de coll blanc. Precisament, una tradicional bossa de vot progressista molt castigada per les polítiques estranguladores d’ERC han sigut els treballadors i treballadores de la sanitat, i també de l’ensenyament primari i secundari públic, així com les famílies de classe obrera que en són les principals usuàries. El pols amb els sindicats d’ensenyament li ha sortit molt car a Aragonès, tot saldant-se amb el pas de 3 consellers diferents al capdavant del Departament en els últims 3 anys: Bargalló (2020), Cambray (2022), i Anna Simó (2023), tots tres amb vincles amb el món empresarial que viu de concessions i subvencions públiques. Així doncs, la realitat material s’imposa, i les dues descavalcades en les eleccions municipals i generals, havent sigut el partit més votat en els comicis anteriors, han provocat que el partit d’Aragonès i Junqueras no s’atreveixi ni a aparèixer als actes públics del moviment per por a ser escridassats. En aquest sentit, han optat per reafirmar-se en la seva estratègia de buscar el que queda del vell vot catalanista que veu amb recel la inestabilitat del procés, tot cooptant membres crítics de la vella guàrdia socialista i post-convergent. Jugades com el fitxatge d’Ernest Maragall per a l’alcaldia de Barcelona s’han repetit en el nomenament de diversos ex-socialistes i post-convergents (alguns ni tan sols independentistes[1]) per a omplir càrrecs a la generalitat (Conselleries d’Interior, d’Universitats, de Drets Socials…) o recollint-ne el suport per a les seves llistes electorals. Seguint un camí similar al d’EH Bildu, ERC ha esdevingut un aliat important del govern PSOE-UP a escala estatal, si bé el seu suport a la investidura de Sánchez s’està veient enfangat per la rivalitat amb JUNTS.[2]
Pel que fa a la CUP, la seva direcció encarna les postures de la intel·lectualitat i la petita burgesia radicals i observem com a l’interior del partit l’ala dreta domina les posicions de la coalició des de fa temps. Si fa anys ja els veiem investint a convergents que després reprimien a la seva militància i aprovaven retallades i privatitzacions, ara ja els podem veure presentant-se a les eleccions generals amb desídia, amb una campanya de la por a l’extrema dreta no gaire diferenciada a la dels partits reformistes espanyols. A Girona, la CUP ocupa l’alcaldia acompanyats de Junts i amb l’aval d’antics càrrecs del PSC que durant dècades havien governat la ciutat, i sembla que el partit busca recollir tot el que perdi ERC per l’esquerra a escala nacional[3]. Dins l’Esquerra Independentista en general, veiem també comportaments sectaris pel que fa a represaliades que no són de la seva corda. L’alta implicació, constància i sacrificis que van suposar per a la militància del partit (i per a sectors de la joventut independentista que hi simpatitzaven) les mobilitzacions diàries, les vagues estudiantils, els enfrontaments amb la policia en episodis com el de la batalla d’Urquinaona o en les manifestacions posteriors a la publicació de la sentència davant del Parlament, no es van traduir en un avenç qualitatiu de posicions revolucionàries als paràmetres del partit ni en cap canvi en el seu full de ruta electoralista. En última instància, aquest neguit ha suposat una escissió per l’esquerra de les seves joventuts, cosa que deixa la CUP en una situació més precària, sense haver fet una lectura crítica d’aquest cicle polític a Catalunya i, per tant, sense acabar de tenir una posició clara respecte a la seva estratègia a futur. Ha estat castigada a les eleccions municipals, i ha quedat fora de molts ajuntaments i només amb representació a una capital de província: Girona, on també han perdut vot i només han pogut assolir l’alcaldia mitjançant la coalició amb JUNTS, que l’ostentava. Aquest càstig reflecteix la manca de connexió real del partit amb les masses en lluita i amb els moviments socials que utilitzen per nodrir la seva base i les llistes electorals amb els elements reformistes de l’activisme radical.
En definitiva, aquesta falta de compromís amb el dret a l’autodeterminació i la dretanització general dels representants polítics han generat una desmobilització absoluta al si del moviment independentista, cosa que facilita la feina a la repressió estatal per acabar d’escombrar els grups d’activistes radicals que resten en actiu, dedicats majoritàriament a tasques antirepressives i de solidaritat.
Crònica d’aquest 1 d’octubre: cap on camina l’independentisme?
En aquest context d’estancament del moviment independentista, el passat 1 d’octubre el nostre partit va ser present a la Jornada Operació Judas: Judici al poble català, un acte organitzat per la Plataforma Antirepressiva de Barcelona i la de Ponent, com inici de la campanya per denunciar el procés obert contra els detinguts en l’operació Judas, però que també va servir per visibilitzar els processos d’altres persones represaliades en el context de la lluita pel dret a l’autodeterminació, i que també va comptar amb la presència i ajuda de diferents figures públiques del moviment, com Jordi Pesarrodona del sector crític de l’ANC, a través de la sectorial de persones represaliades, grups de suport (Xènia Absolució, Sas Absolució) i entitats com Òmnium.
A manera de crònica, el primer que cal destacar d’aquest 1 d’octubre és l’evident fragmentació del moviment independentista, comentat més amunt, que és incapaç de mostrar cap tipu d’unitat ni tan sols quan es tracta de la repressió de centenars de persones que s’han mobilitzat pel dret a l’autodeterminació. L’ANC va contraprogramar l’acte amb una manifestació al matí i el Consell de la República va convocar un acte a la tarda, evitant tota menció a represaliats més enllà de Puigdemont i els dirigents exiliats afins. Per altra banda, ERC i l’Esquerra Independentista no van participar en cap acte central de l’1 d’octubre, només de manera testimonial en alguns municipis.
Si ens reduïm ara sí a l’acte en honor a les persones represaliades, vam poder conèixer més en profunditat alguns dels casos de repressió. Des de tortura física i psicològica, passant per amenaces i espionatge, els relats mostraven la crua realitat de la repressió en una democràcia capitalista per a aquells que planten cara a l’Estat. La diversitat de sensibilitats ens va permetre observar aquells posicionaments polítics que continuen operant sota la lògica de fa uns anys i que ja van demostrar ser insuficients i aquelles posicions més ideològicament avançades que apuntaven cap a altres plantejaments, i que en general podrien agrupar-se en dos corrents: per una banda, aquell que continua fent èmfasi, després de sis anys i amb tot el que hem viscut, en la desobediència civil pacífica i en demanar als polítics «que facin bé la seva feina». Aquest corrent continua defensant, tot i que ja de manera més tímida, que les institucions de la UE i els seus estats integrants han d’intervenir a favor de Catalunya, tot i que aquests ja han declarat per activa i per passiva que donen suport a Espanya i no tenen cap intenció de facilitar el dret a l’autodeterminació a Catalunya. Una posició essencialment idealista que no assumeix ni la naturalesa de la Unió Europea com a aliança entre potències imperialistes ni el paper de l’Estat com una dictadura de classe disposada a fer valer el monopoli de la violència, i que entén la repressió com un fenomen exclusivament de Espanya i no com un fenomen inherent a l’Estat capitalista. Insisteixen a demanar suport a «la Unió Europea», vista com a espai idíl·lic de respecte a les llibertats democràtiques, tot denunciant que Espanya no garanteix els estàndards democràtics europeus; això contrasta amb la pràctica dels estats europeus del nostre voltant, que són tan repressors com l’Espanyol, com podem veure a França amb les accions dels gendarmes contra el moviment obrer, la repressió a les presons corses o la presència de presos polítics internacionals en règims d’aïllament, o a Itàlia amb el tracte a les persones migrants o als presos anarquistes.
L’altre corrent, representat sobretot per les persones represaliades no vinculades a cap partit, i amb un discurs marcadament de classe, criticava la inacció i la hipocresia dels representants polítics de l’independentisme i defensava estendre la solidaritat internacionalista més enllà de Catalunya, a totes les persones que es mobilitzen diàriament pels drets democràtics de la classe treballadora, sigui a Madrid o a Euskal Herria i per moviments com el del dret a l’habitatge, la solidaritat amb els presos antifeixistes, etc. A més, reivindicaven una amnistia real, organitzada partint de principis democràtics i una base social àmplia, de masses, capaç de fer pressió de veritat i de ser transparent amb les persones involucrades, en contraposició amb les reunions secretes que han guanyat uns quants indults per a uns pocs privilegiats i que, a hores d’ara, continuen mantenint els partits negociant una amnistia limitada als principals polítics exiliats. Finalment, també van posar de manifest un problema que persegueix al moviment independentista en els últims anys: l’absència de joves als seus actes. Els mateixos joves que van ser i continuen sent la punta de llança de les mobilitzacions no-laborals més massives i combatives dels últims anys s’han cremat per la falta de perspectiva i destí del moviment, i per l’abandonament que han sofert davant la repressió dels cossos policials, tant autonòmics com nacionals. En aquest sentit, diverses persones represaliades van recalcar la necessitat de no criminalitzar les diferents formes de lluita de les masses i de generar un «coixí» de suport per a totes les persones que es vulguin mobilitzar pels drets democràtics, i van criticar el paper dels dos principals partits independentistes en la persecució policial. El Partit Revolucionari dels Treballadors comparteix en essència aquestes posicions i dóna tot el suport possible als represaliats que han estat abandonats pel procés.
Tanmateix, ambdós corrents, amb totes les seves enormes diferències, cometen un error que pensem que hem d’assenyalar: caracteritzar Espanya com a feixista. Si bé entenem perquè pot ser útil a vegades i en determinats contexts utilitzar aquesta consigna a nivell agitatiu per assenyalar mesures concretes que empenyin el marc legal cap a facilitar la repressió o que afavoreixin l’avenç de postures reaccionàries al si de les institucions (per exemple, la col·laboració de la policia amb Desokupa, el desenvolupament de la llei Mordassa o l’enduriment de la política migratòria), pot induir a pensar, tot i que no sigui la intenció, que pot existir una democràcia capitalista no repressora, que de debò garanteixi un tracte igualitari davant la llei, que no criminalitzi la protesta o que no coarti la llibertat d’expressió. Res més lluny de la veritat. La democràcia representativa liberal i el feixisme són dues cares d’una mateixa moneda: la dictadura de la burgesia, però cal marcar bé les diferències entre una i altra. Espanya, com a potència imperialista de segon ordre i país completament capitalista no requereix una revolució democràtica, sinó socialista[4].
Superar la desmobilització.
En definitiva, la burgesia catalana i els seus representants polítics promouen la desmobilització, ja que mai van voler assumir les conseqüències d’intentar una independència no-pactada; una independència liderada per les masses, veritablement trencadora, amenaçaria la posició dominant[5] que ocupa el capitalisme català, gràcies a la seva pertinença a Espanya, dins de la cadena imperialista mundial. El capital financer i monopolista català viu en simbiosis amb el de la resta de l’Estat. Així doncs, la defensa a ultrança de la UE no és casual; és l’únic garant al qual es podia aferrar la burgesia catalana per mirar d’obtenir una independència pactada que garantís els seus privilegis econòmics. Una independència no pactada posaria en perill els negocis i l’estabilitat de les empreses catalanes amb interessos a l’estranger, i per això veiem com la Generalitat acusa a tothom que va fer perillar aquesta estabilitat durant les diverses protestes.
Davant aquesta perspectiva, els comunistes hem d’assumir plenament: primer, que l’Estat capitalista és l’eina de la classe burgesa per exercir la repressió, sovint violenta, sobre les classes dominades; segon, que la classe burgesa és ara, en l’època de l’imperialisme, incapaç de resoldre les tasques democràtiques pendents, i per tant el proletariat és l’única classe que farà efectives fins a les últimes conseqüències les demandes populars de les masses com el dret efectiu de l’autodeterminació i l’amnistia total fent avançar els principis de solidaritat i internacionalisme proletaris; i tercer, que precisament per això, denunciar la naturalesa de la repressió i la manera com aquesta es manifesta permet que les masses estiguin polititzades, que s’organitzin i lluitin de manera segura i amb fronts de suport i siguin plenament conscients del que està en joc: “que la revolució no és un banquet, la revolució és un aixecament, un acte de violència en què una classe enderroca una altra”.
[1] https://www.elnacional.cat/ca/politica/joaquim-nadal-carrega-critics-independentistes-son-hooligans_905067_102.html
[2] D’igual manera que amb el cicle polític estatal, el reformisme independentista decep a la classe treballadora i a les capes populars, i aplana el camí, per la via de l’abstenció, per un inevitable retorn de la dreta al govern. Per a més informació sobre les dinàmiques electorals, vegeu el nostre document intern «Sobre la Qüestió Electoral»: https://somosrevolucion.es/documento-del-partido-acerca-de-la-cuestion-electoral/
[3] https://www.diaridegirona.cat/girona/2023/04/20/l-exalcaldessa-anna-pagans-exregidors-86269062.html
[4] Per a més informació sobre com caracteritzem Espanya des del PRT us recomanem la nostre segona postura congressual sobre el desenvolupament històric de Espanya: http://somosrevolucion.es/historia-realidad-situacion-espana/. També podeu llegir un anàlisi anterior, de l’Organització Comunista Revolució, tractant la qüestió del republicanisme al sí del Moviment Comunista d’Espanya: http://somosrevolucion.es/contra-el-republicanismo-pequeno-burgues-entre-los-comunistas/
[5] La qual cosa no nega el seu caràcter de nació oprimida.