Avui es compleixen cinc anys del referèndum d’autodeterminació, que va venir marcat per la
repressió ferotge de les forces i cossos de seguretat de l’Estat. En aquest text farem un repàs de la situació actual, què ha canviat i com s’han posicionat els diversos agents del moviment independentista. La repressió, com és evident, no es va aturar l’1 d’octubre de 2017; s’ha mantingut fins a l’actualitat, en diverses formes, i no només per part de l’Estat Espanyol. Recordem que la Generalitat i els Mossos, comandats per ERC i Junts, s’han dedicat a reprimir i acusar a altres sectors més radicals del moviment independentista; en l’actualitat la Generalitat encara es presenta com a acusació particular en 26 casos. Un exemple és el de l’acusació contra dos dels membres del grup d’encausats «21 Raons», agafats de cap de turc pel tall de vies del TAV-Girona i les mobilitzacions contra la seu de la Generalitat el gener de 2018. Mentre celebraven l’indult als seus presos, martiritzaven a la gent que va donar la cara per ells. I és que a hores d’ara ja hem vist que ERC i Junts han claudicat i tenen com a objectiu desmobilitzar la població. Tant la repressió com la «taula de diàleg», una pantomima ridícula més del teatre polític burgès, tenen com a propòsit evitar alteracions de la pau social com les viscudes entre 2017 i 2019. El Govern no deixa de representar els interessos de la burgesia catalana, que forma part integral del projecte imperialista de l’Estat Espanyol i la seva oligarquia; si les protestes pacífiques que qüestionen algun aspecte central de l’ordre burgès ja els resulten molestes, qualsevol mena de protesta violenta els és encara més incòmoda. Les mobilitzacions de la població sovint comporten la paralització parcial de la cadena productiva, bloquejant infraestructures i vies o espais públics cèntrics (ex: el tall del TAV a Girona, l’ocupació del Prat a Barcelona…). Si a més d’això també van acompanyades d’una explosió espontània de violència entre les masses (com Urquinaona o les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasél), elevant encara més el qüestionament de la dictadura de la burgesia, el resultat esdevé intolerable per a la classe dominant.
D’altra banda, tenim a l’Esquerra Independentista com a pota esquerra d’aquesta situació. La naturalesa reformista dels seus plantejaments polítics la condueix a quedar-se eternament a la cua de la burgesia, buscant-hi algun tipus de conciliació a través del parlamentarisme i l’accés a la gestió de les institucions burgeses. El perill d’aquesta recerca de la conciliació és que condueix una bona part de l’activisme radical cap al circ electoral, que és un camí sense sortida, ja que es incapaç d’aportar canvis substancials a les condicions de vida de la classe treballadora ni a l’opressió nacional. En la pràctica, l’EI s’ha dedicat a investir presidents a canvi d’engrunes, que en la majoria de casos ni tan sols s’han acomplert. Presidents que, de retruc, encausaven la seva militància i els mantenien en llarguíssims i costosos processos judicials. Per suplir aquesta manca de resultats, es manté una política de pràctiques economicistes en les diferents lluites parcials, acompanyada de consignes vagues (com la recent «mengem-nos els rics», copiada del «Eat the Rich» de l’esquerra reformista dels EUA) i «d’acció directa» vistosa a xarxes socials, amb l’esperança que això mantingui a la base motivada. Això provoca l’efecte contrari en la militància més roja i radicalitzada, i genera un desgast constant, sigui per les causes judicials que crea o per esgotament i fastigueig amb les decepcions que provoca. D’aquesta manera, funcionen com un altre agent desmobilitzador. Aquest estiu hem pogut veure clarament la disconformitat d’una part notable de la seva base, amb la creació d’Horitzó Socialista, una escissió per l’esquerra en les seves joventuts.
Finalment, tenim altres sectors independents dins del moviment independentista. Els CDR més radicals o represaliats apartidistes, encara que minoritaris, resulten incòmodes per a les tres forcespolítiques perquè són crítics amb l’estratègia que s’ha mantingut fins ara i perquè assenyalen el fet ineludible; l’enemic a batre és l’Estat, el seu aparell burocràtic i policial està fet per reprimir-nos. Aspirar a gestionar-ne parts (el govern autonòmic, ajuntaments) en comptes d’enfrontar-s’hi és una claudicació. Donem tot el nostre suport a aquests activistes que s’han quedat a l’estacada.
Per a recapitular: d’ençà de l’1 d’octubre, l’Estat ha intensificat la seva repressió sobre Catalunya; les forces reaccionàries espanyoles han guanyat pes, s’han incrementat els efectius policials espanyols a Catalunya i el debat públic burgès qüestiona drets nacionals que feia dècades que estaven adquirits a Catalunya (com ara la immersió lingüística). A tota aquesta ofensiva s’hi suma la complicitat d’ERC i Junts, que no tenen cap intenció de frenar les funcions repressives dels Mossos, i el beneplàcit de l’Esquerra Independentista, que es manté en una crítica còmoda i «manejable». Tot plegat fa que els drets nacionals estiguin en greu perill. Junt amb altres tendències reaccionàries, com el racisme, el masclisme o l’anticomunisme, el xovinisme nacionalista espanyol creix i en no pocs casos es mou cap a una línia feixistitzant, amb tot el que això implica per a la classe treballadora. Precisament on més cal combatre aquestes tendències és «a casa nostra»: el MCE (moviment comunista de l’Estat Espanyol) pateix una sèrie de desviacions revisionistes de signe social-xovinista, i fins i tot social-feixista, que surten a la llum quan se celebra la repressió contra activistes independentistes o del moviment feminista o quan es planteja la intervenció política a l’interior dels cossos repressius de l’estat. Aquestes idees infecten la consciència de la classe treballadora i impedeixen desenvolupar una consciència de solidaritat amb les legítimes aspiracions de les nacions oprimides.
La nostra organització no és independentista, però defensem aferrissadament el dret a l’autodeterminació i creiem que una defensa conseqüent d’aquest dret porta a una confrontació directa amb l’Estat capitalista. En aquest sentit, lluitarem de costat amb tothom que comparteixi aquesta idea i no pretengui desmobilitzar o reconduir el moviment popular. La «democràcia» burgesa no pot donar més de sí. Només una revolució socialista, dirigida per la classe treballadora, que enderroqui el vell estat i la dictadura de la burgesia podrà conduir a l’alliberament de les nacions que hi ha en el si de l’Estat Espanyol. Cal reconstruir el Partit que organitzi aquesta revolució.
Lluitar pel socialisme és lluitar contra l’opressió nacional!
Aixequem ben alta la bandera de la Revolució Socialista!
Reconstruïm el Partit Comunista!
Desencadenem la tempesta revolucionària!