Balanç, anàlisi i proposta per al moviment estudiantil internacionalista de València

Pots descarregar este article en format PDF aci:
Balanç, anàlisi i proposta per al moviment estudiantil internacionalista de València

També pots consultar l’article en castellà o descarregar la versió en PDF.
Balance, análisis y propuesta para el movimiento estudiantil internacionalista de València

Article elaborat per Joventut Revolucionària (@joventutrevol)

14 de juliol de 2024

Volem obrir el curs fent balanç de la principal experiència de lluita estudiantil de l’any anterior, de la qual podem aprendre i que ha d’inspirar un nou curs on, esperem, obtinguem molts èxits en el moviment estudiantil.

Durant el segon semestre del curs 2023-2024, hem estat testimonis de la capacitat organitzativa de l’estudiantat a tot el país. Després del sorgiment de les acampades universitàries propalestines als Estats Units, els estudiants de diferents universitats arreu del món van començar a acampar a les seues universitats com a imitació i solidaritat. A Espanya, el moviment va iniciar a la Universitat de València impulsat pel moviment BDS PV, UV Combativa i Estudiants per Palestina. El sorgiment d’aquesta primera acampada va impulsar una onada d’acampades a través de tot el país, les demandes de les quals anaven des del posicionament públic de la universitat en qüestió fins al tall de relacions amb empreses i institucions israelianes o que finançaren el colonialisme israelià, així com reivindicacions en el mateix sentit adreçades al Govern espanyol.

Des d’un primer moment, el moviment estudiantil a València va partir d’un posicionament ideològicament avançat pel que fa a la comprensió de la lluita per l’alliberament de Palestina i l’ofensiva colonial israeliana [1], influint en la resta de moviment de solidaritat amb Palestina i en la resta d’acampades. Les reivindicacions centrals fins al moment d’“alto el foc humanitari” i la solució d’un Estat únic secular en què convisquen palestins i israelians majoritari fins ara (quan no l’ambigüitat amb la “solució de dos Estats”) s’ha vist desplaçada progressivament: l’Acampada per Palestina de la UV (APUV, d’ara endavant) es va posicionar en el seu manifest a favor de l’alliberament de Palestina a través de la fi d’Israel i la constitució d’un sol Estat, palestí, secular, democràtic i popular , indicant que la fi del genocidi no era suficient, exigint la fi del colonialisme i posicionant-se a favor del dret del poble palestí a l’alliberament per mitjà de la lluita guerrillera.

Poc després va nàixer l’Acampada per Palestina de la Universitat Politècnica de València (UPV) (APUPV, d’ara endavant). Aquesta acampada es va crear quan estudiants de la UPV van acudir a l’acampada de la UV mostrant interés per expandir-la a la UPV, per la qual cosa es va convocar una reunió espontània mitjançant xarxes socials i cartelleria, formant ràpidament un grup per anunciar-la prèviament megàfon a la mà, i se li va donar suport logístic i material des de l’APUV. De l’Acampada de la UPV no només se n’ha de ressaltar el desenvolupament polític i ideològic, sinó també que han anat millorant la comprensió dels mecanismes institucionals, de les seues limitacions i trampes, així com dels mètodes d’organització i lluita i la seua correcta orientació, fruit de la mateixa experiència de lluita. L’Acampada de la UPV es va alçar l’1 de juny amb victòries importants, però també en un context de repressió i amenaces per part de Rectorat.

En aquesta anàlisi tractarem:

1. L’experiència de l’Acampada de la UPV davant l’escalada repressiva, que posa al descobert tant el caràcter servil als interessos dels imperialistes de la universitat com la necessitat d’elevar la capacitat organitzativa del moviment.

2. Aprofundirem en aquests dos aspectes, descrivint la universitat com una eina de l’oligarquia tant per generar treballadors especialitzats com per exercir-ne la dominació ideològica.

3. A la llum de l’experiència de l’escalada repressiva volem fer balanç, aprendre de les experiències i enfortir les organitzacions populars per fer avançar els moviments estudiantil i antiimperialista.

1. L’experiència de l’Acampada per Palestina de la UPV: una retirada tàctica davant d’una escalada repressiva

L’Acampada per Palestina de la UPV es crea el dilluns 13 de maig, al centre de la universitat, l’Àgora, a partir d’una convocatòria espontània recolzada per l’APUV i Estudiants per Palestina. Es va donar prioritat al desenvolupament d’una línia política consensuada i, en un termini de dos dies, es va debatre i aprovar un manifest propi a partir dels ja elaborats per l’APUV i ExP, incorporant-hi aspectes propis.

Les demandes de l’Acampada per Palestina de la UPV (APUPV) es dirigien tant a la universitat com a l’Estat espanyol. L’APUPV sol·licitava un posicionament públic a la universitat a favor del poble palestí i el seu dret a l’alliberament, el tall de relacions amb empreses i institucions israelianes i/o que es beneficiaren del sionisme (assenyalant en particular els bancs Sabadell i Santander), i la prohibició i cancel·lació de la participació d’aquestes empreses al Fòrum d’Ocupació.

Davant la falta de garanties de la universitat i l’evident participació d’empreses pro-sionistes al Fòrum, el 28 de maig, l’assemblea va moure les tendes de campanya des de l’Àgora fins a l’emplaçament del Fòrum, i la universitat va respondre cridant a com a mínim 8 furgons policials (entre altres vehicles) per intentar un desallotjament de l’acampada. La seguretat privada de la UPV va intentar desallotjar per la força l’acampada, però sense el suport actiu del desplegament policial, la resistència passiva de l’estudiantat va poder resistir el desallotjament. Probablement, el desplegament policial tenia una finalitat intimidatòria, i hauria actuat si hi haguera hagut resistència activa per part de l’estudiantat. Sense aquesta, i davant de les múltiples càmeres, el Govern va haver de donar instruccions explícites de no carregar contra els estudiants el mateix dia que el seu president havia “reconegut l’Estat palestí” (l’enèsim gest hipòcrita, acompanyat del manteniment de les relacions amb el poble amic [sic] d’Israel).

En aquesta situació, Rectorat de la UPV va decidir cancel·lar el Fòrum d’Ocupació, demostrant que prefereix cancel·lar l’esdeveniment totalment a deteriorar les seues relacions amb l’oligarquia que es beneficia del colonialisme sionista. Amb la cancel·lació unilateral i injustificada del Fòrum d’Ocupació, Rectorat pretenia carregar la responsabilitat d’aquesta cancel·lació sobre l’esquena de l’estudiantat organitzat, criminalitzant-los a mitjans i actes públics i convocant oficialment manifestacions espontànies a través de les plataformes de tipus «aula virtual» (PoliformaT) de què disposa, així com pels grups de WhatsApp laborals d’investigadors i professorat, i utilitzant la Delegació d’Alumnes per fer-ho a través dels grups d’estudiants.

No content de causar la divisió de l’alumnat, provocant l’arribada d’amenaces a l’assemblea, ni de sol·licitar l’auxili de les forces de repressió de l’Estat, Rectorat va continuar amb les amenaces: es va obrir un procediment judicial per desallotjar violentament l’acampada i una denúncia per passar als manifestants els costos milionaris de la suspensió del Fòrum, així com van anunciar que iniciarien processos de sanció administratius-penals des de l’administració acadèmica (l’obertura d’expedients) aplicant la nova Llei de Convivència Universitària (anomenada “Llei Mordassa Universitària”, que habilita sancions desproporcionades i arbitràries davant la més mínima protesta) [2]. La violència patida també va vindre de part d’alguns guàrdies de la seguretat privada, que van intentar arrancar les tendes i van espentar i tirar a terra un company.

Tot i això, seria un error que els episodis de repressió ens portaren a resignar-nos i pensar que aquests fets suposen una derrota de l’estudiantat, i no veure que ha estat un èxit quant a experiència de lluita, mobilització i augment de la consciència política a partir de materialitzar la solidaritat amb la lluita d’alliberament del poble palestí en accions i resultats concrets.

Rectorat havia cancel·lat el Fòrum d’Ocupació prioritzant mantindre el servilisme a l’oligarquia a limitar l’accés de les principals empreses col·laboracionistes amb el sionisme. El cap de turc d’aquesta cancel·lació seria l’Acampada. El canvi del context feia que les reivindicacions de l’Acampada fins aquell moment quedaren obsoletes: la lluita s’havia elevat a un nou nivell, la careta “progressista” de la UPV havia caigut, la repressió adquiria un rol central, i al curt termini no hi havia possibilitat d’arrancar declaracions o acords a una Administració que havia activat tota la maquinària de guerra per donar un càstig exemplar a l’estudiantat organitzat. En aquest context, una retirada tàctica era indispensable. Mantindre l’acampada i “lliurar aquesta batalla” de la qual no hi havia res a guanyar i tot a perdre, hauria estat un greu error. L’Acampada va atendre aquests arguments i va fer pròpia la màxima militar que “una retirada a temps és una victòria”.

Per recollir els fruits de la mobilització cal protegir i mantindre les nostres forces, minimitzant els efectes de la repressió. És indispensable fer balanç de les experiències i reprendre la lluita sota noves formes organitzatives que consoliden els avanços teòrics i polítics que s’han adquirit amb la lluita. Només així es pot plantejar la continuació de la lluita de manera més eficaç i a un nou nivell. Aquestes tasques estan sent dutes a terme per l’APUPV de manera encomiable.

«Lluitar, fracassar, lluitar de nou i fracassar de nou, tornar a lluitar; i així fins a la victòria: aquesta és la lògica del poble i no marxarà mai contra ella.»

Rebutjar les il·lusions, preparar-se per a la lluita (1949) – Mao Tse-tung

Hem de tindre sempre els objectius polítics en ment, i mantindre l’acampada per un sentit de deure moral o aconseguir una imatge propagandística de la cara autoritària de les institucions hauria sigut un complet suïcidi. La repressió es mostra a plena vista i ve a buscar-nos cada vegada que el poble tira de la corda amb la qual se li lliga, per la qual cosa no és necessari eixir en la seua busca i debilitar amb això el moviment. Després d’un episodi de lluita, els carrers i entrades tallades s’esvaïxen, i mal servici fa a la lluita popular qui sacrifica el moviment a la repressió per un titular i una foto. Una perspectiva similar hem de mantindre respecte a les concessions arrancades a la contrapart, o qualsevol altre tipus de victòria: es mantindran en tant que existisca la força popular que obligue la contrapart a mantindre-les. L’única cosa que verdaderament podem acumular és el nostre aprenentatge polític col·lectiu, que es forgen militants populars més capaços i conseqüents, i organitzacions que reflectisquen aquest enfortiment de les nostres files.

Este enfortiment polític adquirix un caràcter estratègic si entenem la relació dialèctica entre els moviments populars de resistència al capital i el moviment revolucionari per a la seua destrucció. Els moviments populars emergixen espontàniament com a resposta a les diferents formes d’explotació i opressió, que són el fonament del sistema capitalista. Ho veiem per onsevulla: des de les vagues obreres a les mobilitzacions feministes, de les reivindicacions pels servicis públics a les manifestacions en solidaritat amb Palestina. Però estos moviments de resistència, que lluiten per legítimes reivindicacions concretes, mai podran satisfer-les plenament en el marc del sistema capitalista. Mai podrem evitar que el Govern espanyol faça costat a Israel i altres rampinyes imperialistes si no acabem amb el propi caràcter imperialista del Govern d’Espanya. Per a això és necessària la revolució socialista. Però això no ha de portar-nos a equivocació: per a res significa que les lluites populars no tinguen un valor en si mateixes. En estes lluites populars se sumen amplis sectors populars, a través d’esta lluita senten com s’esquincen les seues concepcions del món imposades sobre la suposada “harmonia d’interessos” entre els capitalistes i el poble, i es forgen veritables quadres polítics populars. Però tot això només es fa en el marc, encara estret, de la resistència.

La tasca fonamental dels revolucionaris en este punt és la de dotar als moviments populars, i sobretot als seus elements més capaços i abnegats, d’una comprensió profunda de la relació entre estes reivindicacions i el sistema capitalista, així com com vincular la lluita concreta reivindicativa amb la lluita revolucionària contra el capitalisme. Només així podran posar tot el seu potencial al servici de la seua causa concreta i la causa revolucionària general.

És en este marc en el qual cada lluita és una batalla d’una mateixa guerra. Així, podem entendre el caràcter estratègic de l’elevació organitzativa i de l’educació política per a fer avançar, alhora, tant la lluita popular com la lluita revolucionària.

2. La universitat com a ferramenta de l’oligarquia

Hem resumit el desenvolupament i escalada de l’Acampada per Palestina de la UPV perquè esta mostra amb tota la seua cruesa la realitat de la universitat, permetent-nos introduir el valor per a la causa revolucionària que té la lluita popular, i posar en primer pla la participació àmplia i educació política per a sumar a tot el que pot ser sumat a lluitar, combatent la perspectiva d’escalar ràpidament en consignes i accions que només aquells ja convençuts de partida seguiran. Amb la repressió i la difamació, la UPV ha sacrificat la seua careta democràtica i de progrés, i s’ha posat en evidència davant de la majoria de l’estudiantat. El deplorable comunicat de Rectorat pel qual culpabilitzava a l’Acampada de la seua decisió de cancel·lar el Fòrum d’Ocupació rebia les burles de tot aquell que mínimament coneguera l’Acampada, i només va fer que incrementar l’abast i interés d’aquesta. No pocs es van acostar l’endemà a l’Acampada per a aclarir els seus dubtes.

L’activitat de l’Acampada ha fet palesa les xarxes d’interessos en els quals es troben immerses les estructures universitàries. I és que, encara que pretenguen aparentar ser un espai inclusiu i democràtic, estan inserides en el teixit productiu industrial, que és el principal generador de valor en el capitalisme, així com altres sectors econòmics, tots ells regits pels interessos de la burgesia.

La gran majoria d’estudiants són conscients, en major o menor mesura, que són el producte d’una fàbrica de mà d’obra. La universitat no amaga que el contingut dels màsters canvia en funció de les necessitats de mà d’obra tècnica de les empreses, ni que rebaixa la dificultat (i l’aprenentatge) de graus com a Telecomunicació quan hi ha falta de graduats per a satisfer la demanda de treballadors del sector privat. Si bé la universitat intenta vendre-ho com una simbiosi positiva, la instrumentalització de les universitats per a servir els interessos dels capitalistes deriva en situacions més difícils de justificar.

A tall d’exemple, mentres que la majoria de graduats acabaran sent ocupats com a mà d’obra especialitzada, a estos no se’ls ensenya dret laboral, una formació que cada vegada és més i més útil i necessària en llocs antany privilegiats i que no tenien esta necessitat (enginyers tècnics, dissenyadors, especialistes de la comunicació, que cada vegada veuen les seues condicions de treball més assimilades a les d’un proletari, més proletaritzades). Eixe coneixement en dret laboral queda pràcticament reservat per als estudiants d’Administració i Direcció d’Empreses, la posició de les quals en la màquina consistix a estrényer la bota en el coll dels treballadors fins a aquells límits que els són permesos, traspassant i jugant amb els límits de la legalitat vigent, minant les històriques conquestes de la lluita obrera tant com siga possible, i dificultant l’activitat sindical tot el que siga a la seua mà. En canvi, als enginyers se’ls ensenya com crear la seua pròpia empresa, com gestionar una oficina tècnica «pròpia» com a falsos autònoms, i fastigoses assignatures que els ensenyen a gestionar plantes industrials tractant als treballadors com a poc més que animals de tir amb accions, reaccions i pensaments predictibles i manipulables.

Lluny de ser casual, la preparació davant estos escenaris improbables i minoritaris (que, si ocorren, són útils a l’oligarquia financera i a qualsevol monopoli dins de la cadena logística del qual s’inserisca la startup de torn), servixen per a legitimar el sistema i crear mà d’obra dòcil, injectant per degotador durant tota la carrera acadèmica la ideologia neoliberal que transforma tots els problemes col·lectius en individuals, ocultant la idea de la lluita col·lectiva, que és l’únic camí que pot donar una solució real a l’explotació i opressió que travessa totes les esferes de la nostra vida. Esta ideologia es presenta també en els seus programes de «emprenedoria», premis d’empreses i campanyes socials en les quals el suport a minories o qüestions socials s’establix en termes econòmics amb consignes de l’estil de «invertir en feminisme».

No hem d’oblidar tampoc l’activitat productiva que realitza la pròpia universitat com les pràctiques, que aporten a les empreses mà d’obra qualificada molt per davall del salari mínim. Aquells pocs estudiants que van realitzar pràctiques en la pròpia universitat ens compten com es van desil·lusionar en veure com hi havia projectes de «investigació» que no suposaven innovació, en les quals els equips actuen com a mà d’obra subcontractada per l’empresa, o com la tecnologia creada per a benefici públic acaba sent simple propietat intel·lectual, venuda a preu de saldo, i a partir de la qual determinades indústries poden extraure més plusvàlua. Esta és la realitat concreta que s’amaga després de conceptes com la «transferència de coneixement», un eufemisme que descriu aquesta realitat des de l’òptica del capitalista, i agrana sota la catifa qualsevol indici de problemàtica.

Com ha demostrat l’estudiantat en la seua mobilització, quan la camisa de força ideològica que suposa tota esta visió inculcada per mil mitjans als estudiants comença a esquinçar-se, entren en escena la desmobilització per dos vies:

• La primera, hipòcritament afirmar que la direcció de la universitat està del costat de la protesta, i mentir sobre les dificultats administratives a les quals s’enfronta la universitat per a fer valdre tal reivindicació. Els mecanismes institucionals requerixen de mil tràmits complexos, amb temps llargs, que empantanen als activistes en un laberint de burocràcia en el qual la universitat té avantatge.

• La segona, si la primera no sorgix efecte és la mà dura de la repressió.

Igual que a la Universitat de València, els representants de Rectorat de la UPV es van emparar en les dificultats burocràtiques per a argumentar la impossibilitat de complir les demandes, bolcant sobre l’acampada el deure de navegar la burocràcia. No va ser una sorpresa que, després de refutar la impossibilitat que Rectorat actuara de manera immediata emetent un comunicat condemnant una invasió, amb l’extensió política de tallar relacions amb col·laboracionistes de tal país (com va fer amb Rússia davant la invasió d’Ucraïna), o després de navegar i solucionar els suposats impediments imposats pels contractes del Fòrum d’Ocupació [3], la negativa es mantinguera.

L’Estat capitalista és “el consell d’administració de la classe capitalista”, i contínuament es perfecciona per a poder realitzar de forma més diligent la seua funció de dominació. En eixe sentit, el control de l’oligarquia financera sobre les universitats (històricament estructures autònomes, amb un cert grau d’autogovern per part de la comunitat universitària) s’ha empitjorat, per a així augmentar el seu control i limitar que estes siguen pòsits de radicalització i rebel·lió. Este control actualment es concreta en la Llei orgànica del Sistema Universitari (LOSU) i la Llei de Convivència Universitària (LCU).

Este procés va partir del Pla Bolonya i el 3+2, i s’ha traduït en l’emissió de la LOSU. La LOSU seguix alineada amb la reducció del cost de l’educació de mà d’obra, reduint la duració dels graus universitaris a 4 anys, però, adicionalemnete, la LOSU també facilita la instrumentalització de la universitat per part de les empreses amb la «revitalització dels consells socials» (òrgan màxim de direcció de la Universitat, integrat fonamentalment per les empreses de major rellevància de l’economia local), i amb la inèdita opció que les eleccions a Rectorat siguen indirectes, a través d’altres òrgans de «representació» de l’estudiantat i personal [2].

Mentres la LOSU instrumentalitza, la Llei de Convivència Universitària (LCU) reprimix. Este document, amb un nom tan eufemístic, permet a Rectorat l’administració de sancions a la seua discreció, jutjada per òrgans controlats per este, a qualsevol activitat que «interrompa el mode normal de funcionament de la universitat», donant carta blanca per a reprimir qualsevol activitat política. Esta llei ha sigut apropiadament canviada de nom per activistes populars com a Llei Mordassa Universitària, i criticada per ser més restrictiva que la Llei franquista de 1954 a la qual substituïx [2].

El primer dia de negociació entre l’Acampada i Rectorat de la UPV, els representants de la institució es van mostrar amb els braços oberts i van realitzar grans promeses, deixant entreveure una via per a la conquesta de demandes a través del pur diàleg. Van retirar les promeses en les següents reunions amb un fingit enuig i acusacions cap a l’Acampada, fent temptatives de retirar la via de negociació que fingien haver obert si l’Acampada no cessava tota l’activitat política: des de la pròpia acampada fins a la difusió mitjançant cartells i pancartes. L’amarga (i reiterada) experiència sindical mostra com no hi ha error més greu per a la part social que despullar-se de la seua capacitat de protesta per a negociar amb la part patronal. És la protesta, mobilització i acció la que ens dona poder de negociació, i els estudiants van saber des d’un primer moment que no podien renunciar a les seues armes.

Per descomptat, el nivell polític és sempre desigual, i mentres que per a alguns participants això era un principi irrenunciable, per a uns altres cada pas que l’Acampada donava estava revestit de mil obstacles, dels quals afloraven mil dubtes, i que van conduir a mil aprenentatges.

La negociació amb Rectorat va estar plena de falsedats i mentides deliberades, com considerar que les empreses que orgullosament s’anunciaven com a “proveïdors de l’exèrcit israelià” no eren responsables de l’ús d’eixes armes i no eren mereixedores de sanció. Fins i tot malgrat condemnar-ho en anteriors reunions! Desdient-se en com la col·laboració de la universitat amb estes empreses els convertia en còmplices!

Quan aquestes tàctiques van deixar de funcionar, Rectorat va cancel·lar el Fòrum d’Ocupació, i el va emprar com a atac de falsa bandera amb el qual difamar a l’Acampada a través de les seues xarxes de comunicació i els mitjans d’informació. Amb això va dividir a l’estudiantat i a la resta de la comunitat universitària, i va justificar la seua possible repressió, anunciant la preparació d’un castic exemplar, amb el qual desallotjar per la força a l’Acampada i fer-li pagar els costos milionaris del Fòrum. Però també es van deixar en evidència davant dels estudiants, fins i tot de part del sector ideològicament endarrerit, revelant que anteposen la seua imatge i complaença amb el genocidi palestí i col·laboració amb els interessos més sanguinaris de l’oligarquia afí al sionisme, a atendre les justes reivindicacions de la comunitat universitària. Amb això la universitat mostra la seua incoherència amb el que afirma ser i es desvist del mantell d’espai democràtic i per la pau amb el qual constantment s’anuncia.

«Generar disturbis, fracassar, generar disturbis de nou i fracassar de nou; i així fins a la ruïna: esta és la lògica dels imperialistes i de tots els reaccionaris del món [..] i mai marxaran contra ella. […] Els imperialistes mai deixaran de costat els seus gavinets […], i així fins a la seua ruïna.»

Rebutjar les il·lusions, preparar-se per a la lluita (1949) – Mao Tse-tung

La cancel·lació del Fòrum d’Ocupació suposa un precedent abans inexistent de la capacitat de la mobilització estudiantil. El Fòrum d’Ocupació no és més que un aparador de les multinacionals per a blanquejar-se i publicitar-se, alhora que capten mà d’obra barata entre l’estudiantat. Les possibilitats de realitzar pràctiques d’empresa per als estudiants tampoc s’han vist perjudicades, ja que estes són independents de la celebració del Fòrum. Encara que la seua cancel·lació total no era part de les demandes de l’Acampada i fins i tot es van posicionar en contra, tampoc hem de lamentar-nos per les pèrdues de la burgesia.

Episodis com estos evidencien a ulls de tot el que vulga veure que la lluita de classes no cessa. Que vivim en guerra, una guerra que intenta aparentar pau i democràcia, però que servix per a perpetuar l’explotació i l’opressió que exercix la classe dominant capitalista i els seus lacais. Esta dominació s’exercix de la forma més sanguinària i oberta als pobles del tercer món, del qual Palestina és la mostra més flagrant i un dels exemples de resistència més heroics, però també s’exercix contra nosaltres, els qui vivim en el centre imperialista. En el nostre front, el front interior de l’imperialisme, esta dominació s’exercix preferentment de forma vetlada, però basta atrevir-se a lluitar, siga per les nostres condicions i drets, siga en solidaritat amb altres pobles, perquè els que la maquinària repressiva de l’Estat capitalista es dirigisca amb contundència contra nosaltres.

3. La importància de la construcció del moviment

La major victòria d’este episodi de mobilització ha sigut l’experiència que les masses involucrades han adquirit, no solament a València, sinó en tot l’Estat. En el cas de la UPV, esta ha suposat un aprenentatge constant, perquè era la primera experiència militant de molts dels participants. En qüestió de dies, estes experiències de lluita han posat en relleu les veritables condicions objectives a les quals s’enfronta l’estudiantat: les universitats no són centres de cultura i democràcia, sinó institucions al servici de l’oligarquia financera. Revelar la veritable essència de l’enemic que es té enfronte ha transformat el seu estat d’ànim i la seua capacitat d’organitzar-se. Això possibilita fer un salt qualitatiu en les condicions subjectives del moviment. És a dir, un salt en la comprensió del moviment sobre el paper que pot tindre el mateix, donada la seua comprensió més profunda de la lluita a la qual s’enfronta i el context general en el qual es desembolica, en el qual les universitats són focus de dominació ideològica per part de l’imperialisme, permetent-los preparar-se millor per a combatre frontalment a estos enemics.

3.1 La millora organitzativa

A través de la pràctica política, els estudiants han aprés a identificar i prioritzar els objectius polítics, a millorar les seues formes organitzatives i els seus mètodes de propaganda, sent un dels exemples més clars l’evolució de l’assemblearisme:

L’assemblearisme és una forma primitiva de democràcia. Permet el funcionament democràtic de les organitzacions al mateix temps que fomenta la participació, millorant les conclusions col·lectives i capacitant nous membres. No obstant això, l’assemblearisme, inherentment, perd el seu caràcter democràtic quan augmenta el nombre de participants, cosa que es manifesta progressivament quan se supera la desena de membres. Davant este increment, el primer que es manifesta és que molts d’ells estaran callats mentres que una minoria realitzarà la majoria de les intervencions, per la qual cosa per a mantindre la participació general es fa necessari que des dels membres més actius es fomente activament la participació de la resta d’integrants.

L’assemblearisme sol anar de bracet del consens. Esta forma de presa de decisions partix de la necessitat democràtica d’implementar bones pràctiques que eviten la mera busca de l’obtenció d’una majoria simple en les assemblees, prioritzant el fomentar el debat, la cohesió i l’aprenentatge. No obstant això, no ha de ser elevada a principi organitzatiu perquè pot derivar molt fàcilment en imposició de la minoria a la majoria, perquè fins i tot tan sols un o dos membres poden bloquejar la decisió.

Si a més es renega de tota forma de responsabilitat unipersonal triada per fer una “crítica a la totalitat” de tots els falsos mètodes “democràtics” de la democràcia burgesa, la realitat és que existixen dos alternatives: o la disfuncionalitat, o que afloren els lideratges informals. El primer cas és el més comú quan es crea una comissió sense cap responsable assignat perquè tire avant: senzillament, la responsabilitat de portar les tasques a cap es diluïx entre els membres i la tasca o funció rarament veurà la llum, i no hi ha res més antidemocràtic, frustrant i negatiu que les nostres decisions no es tornen realitat. En el millor dels casos, algú per, capacitat i iniciativa pròpies, acabarà per exercir de “responsable” de l’assemblea o dels grups de treball generats, però serà el seu criteri personal el que determinarà quines tasques executarà i quins no, independentment de la voluntat democràtica, i sense la possibilitat d’exigir-los tot allò que seria exigible si foren electes: rendició de comptes, transparència amb la informació, priorització de la seua activitat, o revocació del càrrec.

Podríem citar altres formes tradicionals de democràcia primitiva, com a rotació de càrrecs, quotes de participació, etc. que no s’han materialitzat en les Acampades de València, però que la seua posada en pràctica ha demostrat com, malgrat les bones intencions, tot el que no són càrrecs electes i revocables acaba per ser en perjuí tant del poder de decisió com de la consecució dels objectius de l’organització.

No obstant això, potser el principal limitant d’esta manera primitiva de democràcia, i que per això va donar pas a altres formes més avançades en el moviment obrer i moviments populars, és que a l’ésser l’assemblea l’únic òrgan amb capacitat de decisió, impedix que es prenguen decisions ràpides en línia amb la voluntat majoritària. Per posar un exemple, davant la convocatòria de concentració per part de Rectorat el dia de la cancel·lació del Fòrum d’Ocupació, l’assemblea de l’Acampada no va poder reaccionar a temps per a decidir assistir a la concentració, però sí que va cridar a assistir per xarxes socials a tot el que poguera. Per a sorpresa dels solidaris, van acabar per assistir a una concentració en contra de l’Acampada, sense cap contra-concentració! En ocasions similars, davant un imprevist, la solució es va haver de prendre, o bé entre els membres presents, o bé depositant la confiança en el criteri del dirigent informal més pròxim, deixant que l’atzar i no la voluntat col·lectiva guie el rumb del moviment.

Davant això, es fa patent la necessitat d’elevar la capacitat organitzativa perquè puguem:

• Vetlar per la participació general, de manera que puguem utilitzar àmpliament tot el nostre potencial col·lectiu per a lluitar.

• Tindre la capacitat de prendre decisions amb rapidesa quan les circumstàncies ho requerisquen.

• Que tota decisió es prenga amb la garantia que atenga la voluntat de la majoria, una vegada exposada la informació i els arguments per cada postura.

Estes necessitats han sigut resoltes fa temps, ja que la classe obrera i resta de classes populars necessitaven també la capacitat de reacció ràpida que oferix una estructura. Però, a diferència dels capitalistes, havien d’habilitar una veritable democràcia, ja que és l’única manera de desplegar tot el nostre potencial i de verdaderament tindre la motivació de lluitar.

Fins i tot quan lluitem per una causa de solidaritat internacionalista, amb major o menor grau també lluitem pel nostre propi alliberament i per enderrocar este sistema explotador per a forjar un en el qual puguem viure plenament. El moviment obrer és el que ha sistematitzat en grau més alt esta política organitzativa, denominada comunament democràcia obrera.

La democràcia obrera la podem definir com segueix:

1. La democràcia obrera és el règim de funcionament en el qual s’executa la voluntat de la majoria, i només pot entendre’s en tant que és una ferramenta per a lluitar aprofitant al màxim les nostres forces al màxim, en la qual s’unix a tot el que pot ser unit per a lluitar. A diferència de la “democràcia” dels capitalistes, que és una democràcia per a enganyar i dominar al poble, la democràcia obrera és una democràcia per a lluitar.

2. El règim democràtic consta de tres aspectes: la presa de decisions, l’execució d’estes decisions, i la valoració d’estes. Els tres aspectes prendran formes distintes depenent de l’objectiu de l’organització, el context general, i el moment concret. Per exemple, la participació pot ser més àmplia i oberta en un context de relatives garanties democràtiques, i no podrà ser-ho tant en un context altament repressiu, però en tot cas hi haurà una unitat entre estos tres poders.

3. Amb la finalitat de dotar-se de capacitat de reacció ràpida i assegurar l’execució de les decisions preses, es trien responsables unipersonals per a cada funció o tasca. Estos adquirixen obligacions d’acció, rendició de comptes, i poden ser revocats per majoria simple.

4. La democràcia obrera vela per principi per la participació màxima possible en la presa de decisions i la seua execució, advocant per la igualtat general i inclusió activa dels seus membres, i la direcció col·lectiva de la presa de decisions, per a maximitzar l’encert i la creativitat.

5. La democràcia obrera advoca per la unitat en l’acció perquè el dissens després d’un debat obert i honest no es traduïsca en una pèrdua de forces per a lluitar, sinó que l’acció puga comptar amb tothom i que el balanç de l’acció ratifique o permeta rectificar les decisions preses.

La democràcia obrera condensa les formes organitzatives dissenyades per a la consecució dels nostres objectius i interessos en la lluita popular, permetent el desplegament d’una veritable democràcia, i complix un doble objectiu: ens permet lluitar millor, aprofitant tot el nostre potencial, i ens permet empoderar-nos, exercir poder, a l’escala que aconseguisquen les nostres forces.

3.2 La millora de la comprensió política

Els militants de l’assemblea han aprés també el veritable cost d’arrancar-li conquestes a l’Estat, han rebutjat les falses aparences de la democràcia burgesa i han descobert la necessitat de lluitar, elevant el seu nivell de consciència política. Estos aprenentatges apliquen fins i tot en el panorama general del capitalisme imperialista a pesar que partixen de la lluita contra el colonialisme en Palestina, perquè este no és més que la forma en la qual l’imperialisme es concreta sobre eixe territori.

Malgrat les vacil·lacions d’elements més moderats i conformistes, durant l’acampada ha prevalgut la idea que la nostra capacitat de negociació prové de la nostra capacitat de pressió, no de les cessions de les institucions ni de la renúncia a les nostres «armes».

Esta postura ha anat reforçant-se segons les tàctiques i posicions de Rectorat es feien evidents. Si bé la falsa conciliació inicial de Rectorat va suposar una reducció en la combativitat, com més evidentment desmobilitzadora, falsa, i agressiva era l’actuació de Rectorat, més predominaven les postures combatives, postures que, amb el temps, s’estenen i extrapolen a la naturalesa de l’Estat.

3.3 La responsabilitat dels comunistes

Els i les militants comunistes hem de participar en les reivindicacions de la resta d’activistes i lluitadors socials entenent els seus temps, la seua voluntat, i allò que perceben com a problemes. Tenim el deure de participar en les lluites populars amb un doble propòsit: amb el propòsit d’aportar els nostres coneixements polítics i compartir la nostra capacitat d’anàlisi i organització, per a així poder distingir fermament entre amics i enemics, unir a tot el que pot ser unit i colpejar a l’enemic, així com per a aprendre de tot el que altres activistes saben molt millor que nosaltres per la seua experiència. És a això al que els comunistes denominats “línia de masses”, el nostre mètode de direcció política.

Este procés és continu i iteratiu, i mostra d’això és el present article. Amb aquest article tractem de fer accessible els nostres aprenentatges d’esta experiència, que haguera sigut impossible sense l’intercanvi d’impressions amb molts activistes populars que no militen en la nostra organització revolucionària. Així mateix, intentem aportar claredat política davant les complexes situacions a les quals ens enfrontem, i enfocaments que ens permeten superar els obstacles que tenim davant.

En aquesta anàlisi ens hem centrat en l’experiència de l’Acampada de la UPV, per ser la que ha arribat finalment a les cotes més altes d’enfrontament amb l’autoritat universitària a València, així com majors aprenentatges polítics, però hem de tindre present que esta va poder partir amb l’avantatge de la primera experiència de la UV, amb els seus encerts i errors.

Ja comentem que la APUPV es trobava integrada per un gruix d’activistes que tenien com a primera experiència militant esta acció de solidaritat. La realitat de la APUV va ser distinta: poc després de l’inici de l’acampada va comptar amb la incorporació en una proporció rellevant de militants d’organitzacions comunistes juvenils, que van guanyar ràpidament la direcció de l’acampada, particularment OJS i Arran .

Ja hem evidenciat a l’inici del present article la gran contribució al moviment estudiantil i el moviment de solidaritat amb Palestina que va ser l’inici de l’Acampada per Palestina de la UV, partint d’un nivell ideològic avançat que va tindre influència en el moviment. La APUV va començar com a acampada al jardí exterior de la Facultat de Filosofia, va comptar amb desenes d’acampats i esdeveniments diaris que van sumar fins un parell de centenar de persones, va visibilitzar la causa palestina a ulls d’àmplies masses, i va elevar progressivament el nivell de pressió cap a Rectorat per a fer valdre les seues reivindicacions, passant a tindre accés de l’interior de la Facultat durant la nit i cap de setmana a la setmana d’estar acampats (fent front a l’amenaça de desallotjament policial), i finalment va ocupar la Facultat per tres dies, impedint l’accés, en un últim intent de forçar la mà de Rectorat. Per a sorpresa de l’Acampada, Rectorat no va cridar la policia a desallotjar l’ocupació, per la qual cosa l’Acampada de la UV es va alçar després de 19 dies de lluita.

Este procés no va estar exempt d’errors, i des de la nostra perspectiva es troben íntimament relacionats amb la concepció de quin ha de ser el paper dels revolucionaris en la lluita de masses per part de OJS i Arran. Estos errors, encara que probablement nascuts de la bona fe, van limitar el desenvolupament de l’Acampada greument, i volem compartir-los no amb la finalitat de desprestigiar a estos companys, sinó amb la finalitat d’aportar a aprendre d’esta experiència. Faríem la mateixa crítica si forem nosaltres els qui haguérem comés estos errors:

• La falsa democràcia i el dirigisme: Hem esmentat perquè l’assemblearisme és una forma primitiva de democràcia, que només pot funcionar amb números molt reduïts de persones. Davant un increment del nombre de membres es torna inoperant, donant pas a lideratges informals i presa de decisions en xicotets cercles no triats per l’assemblea. La APUV va ser un exemple d’això.

  Davant esta situació s’ha d’impulsar una alternativa eficaç que els membres del col·lectiu identifiquen i assumisquen de manera conscient com un canvi que promou la democràcia i el millor funcionament. No obstant això, es va cometre l’error de, en la pràctica, continuar funcionant de manera aparent com a assemblea «democràtica» al mateix temps que les decisions i posicionaments de rellevància política es prenien en xicotets rogles de membres amb major afinitat entre si, sent el gruix d’ells militants de OJS i Arran.

  Sota una aparença d’extensa democràcia, les decisions les prenien en la pràctica un nombre limitat de persones, sense possibilitat de rendició de comptes ni de revocació (ja que ningú les havia triades, i les seues accions responien a la seua pròpia voluntat de participació, conforme regixen les normes de l’assemblearisme). Que la presa de decisions es realitze per part d’un buró de persones és el que es coneix com burocratisme, que moltes vegades es troba blindat per una muralla de resolucions, articles i procediments, però com veiem, el burocratisme pot també engendrar-se en absència de volums ingents de documents, reglaments i protocols.

  És ací quan el dirigisme aflora, això és, prioritzar els resultats immediats a costa de coartar el procés d’aprenentatge col·lectiu. Això s’il·lustra des del principi amb el primer intent d’ocupar la Facultat: la OJS va arribar a la APUV i va tallar el debat sobre què fer per a tirar avant una votació sobre ocupar o no la Facultat, en la qual pràcticament només la seua desena de membres va votar a favor, i en el desconcert, les dotzenes d’altres companys es van abstindre. Ràpidament, la desena de votants a favor van procedir a entrar en la Facultat, i als escassos minuts, després de veure’s en solitari i l’amenaça de seguretat de cridar a la policia, van tornar al jardí. Escalar els nivells de protesta i portar l’acampada dins de la Facultat era un bon objectiu, però per a això era necessari convéncer a la resta de companys i sumar-los a l’acció, cosa que no es va fer. Com hem assenyalat abans, això és sacrificar l’objectiu estratègic amb el qual els revolucionaris hem de participar en les lluites populars. Paradoxalment, l’assemblearisme i l’horitzontalitat que tenen com a principal objectiu evitar un funcionament antidemocràtic, generen la inoperància que és el caldo de cultiu del burocratisme i el dirigisme.

• El dirigisme va portar a emprendre accions per a les quals el gruix dels participants de l’acampada no estaven preparats, no compartien la seua utilitat, o fins i tot desconeixien que s’anaven a executar fins que estaven en marxa, com va ser l’intent d’entrada en Rectorat o l’ocupació de la Facultat dels últims tres dies. Lluny que la participació en la lluita servisca per a augmentar la comprensió i capacitat de tots els activistes, les tasques d’anàlisis, elaboració de discurs, planificació de les accions, organització d’aquestes, etc. requeien en un nombre reduït d’activistes revolucionaris experimentats, no implicant la resta de companys, generant eventualment frustració en totes dues parts: frustració en els avançats davant veure’s aïllats en les accions i la baixa participació de la resta de companys, i frustració per part d’estos companys en veure’s allunyats de la presa de decisions i no compartir el perquè s’emprenen les accions.

  El dirigisme porta als dirigents a anar perdent peu de la perspectiva i capacitat que tenen el gruix de companys del moviment.

• Només apel·lar als avançats: a conseqüència del dirigisme i les marxes forçades, la implicació política d’una lluita aparentment àmplia es va tancar a la veritable implicació de només els convençuts de partida (els avançats quant al seu nivell de consciència, entre els quals estan els militants d’organitzacions comunistes). Això és el que es coneix com a esquerranisme, una desviació que abandona el moviment de masses ampli i la propaganda en ell, trencant amb les formes de lluita de masses per a fer accions aïllades en les quals només participen les masses més avançades. És així com el moviment acaba per desprendre’s d’un majoritari gruix d’estudiants, la majoria dels quals sense cap afiliació, que es mobilitzen per allò que creuen just, i per tant amb una elevat potencialitat d’elevar la seua consciència i capacitat de lluita.

  Un dels principis fonamentals de la línia de masses (el mètode de direcció comunista que es desenvolupa amb el maoisme) és guanyar a l’esquerra, arrossegar al centre, aïllar a la dreta per a colpejar a l’enemic (no confondre esquerra, centre, dreta amb posicions parlamentàries). Això fa referència al fet que en qualsevol sector estan els conseqüentment decidits a lluitar (normalment compost pels avançats), que cal guanyar políticament (convéncer per a lluitar d’una certa forma, d’acord amb una certa tàctica política o pla), de manera que conjuntament puguem arribar a mobilitzar al gruix del centre (aquell sector majoritari que entén la necessitat d’un canvi però té dubtes sobre lluitar). Només unint a tot aquell que pot ser unit podem aïllar a la dreta (és a dir, el sector del poble que no veu la necessitat de lluitar i que poden veure’s arrossegats per l’enemic, per la qual cosa volem mantindre’l neutral, aïllat), i colpejar a l’enemic des de la superioritat. Arrossegar al centre a la lluita, i progressivament a posicions avançades on consolidar-los, es convertix en una tasca fonamental que cobra una major importància en els temps de debilitat del moviment estudiantil actual.

  La radicalitat aconseguida no havia sigut fruit d’arrossegar al centre cap a posicions avançades. Va començar per ser una forma comunicativa imposada que el gruix del moviment va veure amb simpatia, i progressivament es van anar allunyant d’aquestes postures. El gruix dels participants de l’Acampada s’allunyaven perquè no es compartia perquè realitzar tal acció i perquè fer-la de tal manera, en la mesura que es decidia pel reduït grup radical emprendre accions cada vegada més contundents. S’aïllava més i més al centre, perquè esta radicalitat era una inserció decidida exclusivament entre els cercles de militants prèviament organitzats políticament. Estos militants van guanyar a només una part de l’esquerra, i no van apostar per arrossegar al centre. Les organitzacions d’estos militants no ocultaven els seus objectius: guanyar a uns pocs activistes per a les seues files, i a això es van limitar.

  Alguns d’estos militants populars van passar a engrossar les files de les organitzacions comunistes que van dirigir l’Acampada de la UV, i esta mateixa va aconseguir altes cotes de mediatització i popularitat. És fàcil, a conseqüència d’això, intentar justificar i reafirmar les accions realitzades, però creiem que hem justificat suficient fins ara perquè això desaprofita tot el potencial d’educació política de la lluita popular, com aïlla al gruix del centre de l’elevació política, i com juga en detriment tant de la causa particular, la solidaritat amb Palestina, com en general d’organitzar la revolució proletària.

  Este procés pel qual es cau en l’esquerranisme, el burocratisme i el dirigisme es dona moltes vegades de manera «accidental» i provinent d’un desig genuí de la consecució dels objectius a curt termini. No obstant això, la bona fe no canvia les conseqüències. Aquesta tàctica ve amb l’alt preu de pausar i hipotecar la construcció del moviment i l’aprenentatge de les masses (dels companys que participen en el moviment, i de tots els que podrien haver participat en ell amb un enfocament adequat), indispensables tant per a la lluita particular de la solidaritat amb Palestina com per a la consecució d’objectius majors. Hem de recordar que els nostres objectius majors, la revolució proletària, serà sense cap lloc a dubtes una lluita oberta i prolongada de masses, ja que són les masses i únicament les masses les facedores de la Història: cap revolució socialista pot triomfar sense aquest gran torrent creador, del qual els revolucionaris som només la seua (xicoteta) part més avançada, i tota activitat revolucionària ha de tindre present esta perspectiva que dona nom al nostre mètode de direcció, la línia de masses. L’objectiu últim dels comunistes no és arribar nosaltres al poder, sinó portar a les masses al poder, de les quals formem part, i això passa necessàriament per empoderar-les i promocionar la democràcia obrera allà on participem.

• Absència de confiança en les masses i tendències sectàries: S’ha d’abandonar tot indici de paternalisme cap al poble. El lligam amb les masses (el gruix del poble que no són revolucionaris) no ha de partir des del recel, sinó des de la confiança en la seua capacitat de lluita. Aquesta és una capacitat que demostren dia a dia, sense necessitat de la participació comunista, encara que esta capacitat de partida no siga tan avançada com els desitjos d’un comunista inquiet. No hem d’oblidar que els comunistes també aprenem de les masses, i que són estes les que constantment desenvolupen i ens ensenyen noves formes de lluita.

  Justificar una posició esquerrana no rares vegades passa pel menyspreu de l’opinió de les masses que expressen legítimament les seues inquietuds i els seus dubtes. En el cas de l’Acampada de la UV les masses van arribar a explicitar amb contundència la divisió entre treball intel·lectual i manual, que veien com un problema rellevant: van identificar una divisió entre els qui componien les comissions d’alta rellevància política i ideològica (fonamentalment comunistes d’OJS i Arran) i les de treball manual (fonamentalment activistes sense afiliació política), van assenyalar les dificultats a les quals es trobaven per a implicar-se en tasques polítiques per les dinàmiques de grup tancat d’estes comissions polítiques i la permanència dels rogles d’afinitat, i lamentaven no estar podent aprofitar l’oportunitat d’educar-se i implicar-se políticament, alhora que denunciaven la falta de democràcia i transparència… Inicialment, estes crítiques van caure en sac foradat. Només quan van ser incontenibles, es van tractar. Les mesures que es van aplicar per a esmenar això van ser superficials, i van perpetuar en l’essencial els problemes assenyalats.

  Un altre exemple clar de recel enfront de la capacitat de les masses va ser la mobilització prèvia a la dissolució de l’acampada APUV. Quan es va veure que l’acampada no podia continuar de manera prolongada i es perdia la capacitat de pressionar, en lloc d’exposar honestament l’anàlisi a la resta de membres i simpatitzants, es va decidir “eixir per la porta gran” ocupant la Facultat de Filosofia i barricant les entrades. Esta no tenia un altre objectiu que donar una mostra d’aparent combativitat que culminaria amb un hipotètic desallotjament. La UV, veient que l’acampada anava a finalitzar pel seu propi curs natural, no va intentar dur a terme el desallotjament, provocant que els presents improvisaren una retirada de les barricades i una marxa cap a rectorat amb la condició d’aconseguir transmetre una sensació de força i victòria, però deixant a molts simpatitzants confosos per la decisió.

  És possible que les masses, davant les seues crítiques, oferisquen solucions amb major o menor grau d’encert. La tasca del comunista, en tant que és l’element més avançat del poble (suposadament amb major capacitat d’anàlisi i de comprensió de la realitat social), passa per atendre i processar aquesta informació amb ajuda de les ferramentes d’anàlisis de la nostra ideologia, filtrant, per tant, el correcte de l’incorrecte, el principal del secundari, tant de la crítica com de la solució proposada, i intentant oferir una resposta que faça avançar la lluita.

3.4 Un pas avant

En un context en el qual el moviment estudiantil valencià es trobava marcit i el poc existent es trobava copat per organitzacions afins a partits reformistes, el moviment estudiantil de València en solidaritat amb Palestina (en el qual aglutinem totes dues Acampades, de la UV i de la UPV, així com l’organització prèvia Estudiants per Palestina) van en direcció a constituir-se com a organització permanent.

Esta serà una organització amb experiència de lluita, alertada contra les falses promeses de l’esquerra parlamentària, i coneixedora del caràcter reaccionari i servil a l’imperialisme de l’administració universitària. Però cosa que és més important: una organització que ha superat ja una de les principals batalles ideològiques del nostre temps; coneixedora que els capitalistes en el poder, sota falses consignes pacifistes, impunement executen la seua repressió i cometen veritables barbàries, que refusa de tota idea de conciliació amb els interessos capitalistes, i que és sabedora que l’única opció que ens queda als pobles és lluitar, tant en el front interior com en el front exterior de l’imperialisme.

A la llum d’esta experiència podem afirmar quin és l’objectiu del moviment estudiantil internacionalista amb Palestina i el seu lligam amb la resta de moviments populars i la revolució:

1. La lluita del moviment estudiantil internacionalista amb Palestina té com a principal objectiu minar la legitimitat i la capacitat de l’imperialisme per a sostindre el seu suport a l’Estat d’Israel.

2. Com hem vist, la lluita en solidaritat amb el front exterior de seguida desperta els monstres que habiten en el nostre propi sòl: la careta democràtica cau de pressa, i s’estén la llarga vara de la repressió.

3. La repressió de l’Estat capitalista unix al moviment de solidaritat amb Palestina a la resta de moviments populars i al moviment obrer, evidència que els estudiants ens enfrontem a la Universitat i a l’Estat capitalistes, de la mà de la resta de classes, sectors i moviments.

4. Al seu torn, evidència que estes lluites contra manifestacions del capitalisme formen part d’un objectiu més gran: el derrocament del mateix mitjançant la revolució.

Partim d’una situació d’extrema debilitat del moviment estudiantil previ a les Acampades, i això té una rellevància crucial: les lluita de solidaritat amb Palestina ha revelat el veritable caràcter de les institucions universitàries, unes institucions de dominació ideològica, servils a l’imperialisme, que no són cap “refugi del coneixement” sinó una altra expressió més de l’opressió del capitalisme. Per a poder desplegar la lluita de solidaritat més conseqüent amb el poble palestí, hem de fer front a este enemic concret que és l’Alta Administració Universitària. Haver revelat que la lluita en solidaritat amb Palestina en les Universitats és una batalla dins d’una guerra més àmplia fa que hàgem de plantejar-nos la constitució d’organitzacions que siguen les més adequades per a este fi, atés el principi general que hem d’unir a tot el que puga ser unit per a combatre a l’enemic.

Per a constituir al més prompte possible l’organització potencial que hem descrit més amunt, que puga continuar amb més forces la lluita tant dins de la UPV com de la UV, la nostra proposta és la constitució de dos fronts de lluita: un Comité de Lluita Estudiantil i un Col·lectiu de Solidaritat amb Palestina. Per descomptat, els noms d’estos fronts s’han triat de manera genèrica i descriptiva:

1. Un Comité de Lluita és una organització permanent composta per organitzadors populars convençuts de la necessitat de lluitar en un àmbit determinat. Són comuns en els centres de treball per a fer front a diferents formes d’explotació i arbitrarietat, en barris per a fer front a diferents necessitats i mancances, etc. En el cas del Comité de Lluita Estudiantil, té com a front de lluita tota forma d’opressió i arbitrarietat en l’àmbit universitari, tractant d’aglutinar a l’estudiantat per a lluitar.

   La creació d’un Comité de Lluita (tinga el nom de sindicat estudiantil o el que decidisca el moviment) és necessari en tant que tant el Rectorat de la UV i com el de la UPV han demostrat que el revestiment democràtic i pluralista amb el qual es presenten és una basta mentida. En el fons no són més que una ferramenta de l’oligarquia financera per a la dominació ideològica. Esta seria una organització combativa, independent i anti-imperialista, que continuaria podent actuar per la qüestió palestina, però també expandiria la seua activitat a la resta de lluites de l’estudiantat, actuant en estreta col·laboració amb les organitzacions de lluita d’altres sectors universitaris, com els treballadors de cafeteria, de neteja, professorat o investigadors.

   L’agudització de la causa palestina ha mostrat a plena llum el col·laboracionisme de governs i institucions a totes les escales, des de locals a internacionals. La nostra lluita ha mostrat com el nostre enemic principal és l’oligarquia financera espanyola, així com contra l’imperialisme a tot el món. Els col·laboracionistes de l’imperialisme no han dubtat ni dubtaran un segon a criminalitzar a aquell que proteste, la qual cosa ens obliga a desenvolupar ferramentes per a unir a tota persona que es puga unir contra l’enemic, ja siga per la lluita per Palestina com per totes aquelles qüestions que inevitablement ens enfrontaren amb l’arbitrarietat, la mentida i la repressió de l’Estat, del Rectorat de la UPV o de la UV, i dels seus sequaços.

2. El Col·lectiu de Solidaritat amb Palestina és la continuació directa de l’actual moviment universitari internacionalista amb Palestina, amb les quatre funcions i objectius descrits més amunt.

   El Col·lectiu de Solidaritat amb Palestina podria ser una organització independent del Comité de Lluita amb estreta relació amb la mateixa (i, naturalment, compartint gran part de la seua afiliació, pel seu origen), una plataforma vinculada al Comité de Lluita, o una altra forma orgànica que es decidira.

   Permetria:

• • Continuar solidaritzant-nos amb la causa palestina, encara que passe esta onada de mobilització, i lliurar un envit antiimperialista en el si del sistema universitari.

  • Enfrontar-nos en esta qüestió a les Administracions Universitàries de la UV i la UPV, així com els seus còmplices, que s’agenollen davant l’oligarquia financera i el sionisme.

  • Defendre’ns davant la repressió en conjunció amb una plataforma més àmplia.

Per tant, este Col·lectiu (Plataforma, Front, o el nom que se li atribuïsca) tindrà una postura antiimperialista clara i explícita. És necessari que esta organització s’allunye, com ha fet el moviment fins ara, de les reivindicacions que es limiten a l’apel·lació a la legalitat internacional i els drets humans, que per als imperialistes no són més que lletra morta, com ells mateixos han demostrat. De manera que evitem que el nostre discurs puga ser fàcilment cooptat per reformistes oportunistes i pacifistes petitburgesos que acaben seguint el joc de la socialdemocràcia donant suport a la solució dels dos Estats o equiparant la violència d’opressor i oprimit. Per este motiu, és necessari que se secunde de manera clara i sense ambigüitats l’alliberament del poble palestí i els mètodes de lluita i protesta militants.

Quant al Col·lectiu de Solidaritat, proposem que este estiga vinculat amb Samidoun, convertint-se en la seua branca a València. Samidoun és un moviment internacional centrat en el suport als presos palestins i vinculat al Front Popular per l’Alliberament de Palestina (FPLP), partit que lidera l’ala esquerra del moviment d’alliberament nacional. Els grups de Samidoun tenen independència d’acció i gaudixen del suport logístic i teòric, així la visibilitat i la legitimació que suposa ser part de la xarxa internacional. Com a moviment, Samidoun injuria la legalitat internacional com a lletra morta en la pràctica, defén obertament una estratègia d’alliberament basada en la destrucció d’Israel per mitjà de l’alliberament de Palestina per tots els mitjans, inclosos els militars, i la constitució d’un sol Estat, palestí, secular, democràtic i popular. Encara que BDSPV es troba en una posició d’esquerra dins del moviment BDS en el seu conjunt, hem de tindre present que el BDS està principalment vinculat a Fatah (força dirigent de la col·laboracionista Autoritat Palestina), que defén i apel·la a la legalitat internacional i la solució de dos Estats, i se centra en animar a accions individuals de boicot pel consum en comptes de amb principalment boicots militants i mobilitzacions. Per tant, la constitució d’una organització vinculada a Samidoun ens permetria reforçar les posicions antiimperialistes conseqüents en el si del moviment de solidaritat amb palestina de la ciutat i del País Valencià.

Referències i notes

[1] Com a mostra un botó: els Principis Polítics de Estudiants Per Palestina no sols condemnen el genocidi perpetrat per Israel, sinó “el brutal règim colonial” que “té arrels profundes” lligades a “els grans interessos econòmics” “d’un grapat d’estats imperialistes que subjuguen als pobles”, assenyalant al seu torn “el caràcter legitimador d’organismes internacionals” i a les “suposades democràcies avançades” que “són còmplices directes” (d’Israel), assenyalant la repressió contra els manifestants solidaris en estos països.

Veure ací: https://drive.google.com/drive/folders/1xoL-MbdHLoyamaP2KVe-G9KJRsjwkH-w?hl=ca

[2] Podeu llegir més sobre la LOSU i la Llei Mordassa Universitària en https://somosrevolucion.es/dos-caras-de-la-misma-moneda-la-venta-de-la-universidad-publica-y-la -repressió-de l’estat/

[3] La UPV argumentava que no era possible expulsar empreses del Fòrum d’Ocupació perquè s’havien compromés mitjançant contracte, al que, posteriorment, van afegir que, encara d’estar permés pel contracte, l’expulsió podria establir un precedent d’incertesa que perjudicaria les relacions amb estes empreses (argument que, correctament, es va considerar irrellevant per part de molts membres de l’acampada). Posteriorment, no solament es va trobar que les empreses podien ser expulsades per incomplir les inefectives clàusules de comportament ètic, sinó que també vam veure com tot el Fòrum d’Ocupació podia ser suspés per la universitat.