La dretanització de la política catalana: quina ha de ser la resposta de la classe obrera?

Aquest pròxim 12 de maig se celebren eleccions al Parlament de Catalunya, en un context de dretanització general dels representants polítics catalans. En aquest article busquem fer un repàs de la legislatura de Pere Aragonès, així com fer una anàlisi dels diferents partits que es presenten i transmetre la nostra proposta política pel que fa a aquestes eleccions.

Repàs de la legislatura: què han significat els darrers quatre anys?

La legislatura de Pere Aragonès ha estat marcada, en primer lloc, pel retorn a la gestió autonòmica pactista amb l’Estat que es donava a Catalunya abans del Procés, esborrant l’agenda independentista.

L’amnistia, com ja avançàvem a l’article sobre la investidura de Pedro Sánchez1, representa un intent de tancament institucional a una de les crisis més grans que ha tingut l’Estat Espanyol en les últimes dècades. ERC i Junts han vist en l’amnistia l’oportunitat de recuperar la pau social i l’estabilitat dels negocis a Catalunya després que algunes situacions durant les massives mobilitzacions del poble català entre 2017 i 2019 escapessin del seu control. Per ells, l’oportunitat d’obtenir un tros més gran del pastís venia condicionada a què la posició privilegiada que té el capitalisme català2 a la cadena imperialista mundial no es veiés afectada (entenent per posició privilegiada que les empreses catalanes s’aprofiten de l’espoli als països dominats; aquesta posició no nega, en cap cas, el caràcter de nació oprimida de Catalunya). En aquest sentit, les mobilitzacions populars massives (que eren l’única manera d’obtenir veritablement el dret a l’autodeterminació) i les fugues d’empreses que van provocar amenaçaven l’estabilitat de les empreses catalanes. És per això que la direcció burgesa del Procés va decidir posar el fre i finalment acabar-ho amb la llei d’amnistia.

Abans de l’amnistia, també vam assistir a la derogació del delicte de sedició. De manera encara més descarada que l’amnistia, aquest es va negociar secretament, pensant només en els caps del Procés, i va resultar en la creació del delicte de «desordres públics agreujats», destinat a activistes de diversos moviments i que pot arribar a castigar amb penes de presó accions que abans eren lleus. Seguint en l’àmbit repressiu, la Generalitat s’ha presentat com a acusació particular en diversos casos de persones acusades per mobilitzar-se, com és el cas de l’Adrià Sas, que es troba a l’espera d’entrar a la presó.

En segon lloc, trobem tot un seguit de mesures antipopulars, que resumim a continuació:

  • En l’àmbit dels serveis públics, hem observat atacs als treballadors de l’ensenyament i de la sanitat. La conselleria d’Educació, que ha estat ocupada per tres persones diferents des del 2020, va promoure l’avançament del calendari escolar i el manteniment de les polítiques privatitzadores hereves d’unes retallades que afecten els treballadors del sector des de fa més de deu anys. En l’àmbit de la Salut, el panorama és similar; les retallades no s’han revertit i l’avenç de la privatització és implacable. La situació general és, doncs, de pèrdua absoluta de salari, directe i indirecte, de la classe treballadora. Davant d’aquests atacs, els docents i treballadors de la sanitat es van mobilitzar, convocant vagues amb un alt seguiment, que han obtingut alguns èxits parcials, com ara millores salarials en Salut o reduccions d’hores lectives per al professorat. Tot i això, la voluntat del govern ha estat en tot moment la de rebaixar les demandes al mínim, i la Llei Aragonès i les reformes de Cambray encara són vigents.

  • La conselleria de Feminismes, una aposta del Govern amb la intenció de ser un cop d’efecte progressista, només ha actuat davant els múltiples casos d’assetjament sexual a les universitats quan els alumnes s’han mobilitzat per denunciar i atacar als professors assetjadors (particularment a Girona i a la UAB). Finalment, han cedit a actuar, tèbiament, quan la pressió mediàtica ha pesat més que la seva poca voluntat de molestar als rectors.

  • S’ha batut el rècord de peticions de desnonaments en pisos de la Generalitat aquest 2023 (més de 650), i la unitat antiavalots dels mossos ha intervingut en més de 1200 desnonaments entre 2020 i 2023, tot i la retòrica del govern. Gran part d’aquests desnonaments s’han aturat gràcies al moviment per l’habitatge, ja que les moratòries han sigut paper mullat en molts casos i la mesa d’emergència per a accedir a pisos amb lloguer social acumula una cua de més de dos anys.

  • Pel que fa a l’ampliació de l’aeroport, els JJOO d’hivern, el Hard Rock, etc., el govern ha mantingut una posició ambigua i hipòcrita. Els pactes amb el PSC pels pressupostos i altres projectes mostren una clara intenció d’intentar involucrar també als empresaris catalans en l’aposta de la Catalunya de macroprojectes, tot com a part de la reconciliació de la fracció de la burgesia independentista més moderada i l’oligarquia espanyola. Però alhora confronta discursivament amb el discurs obertament en defensa dels projectes del PSC, principalment per intentar obtenir el suport parlamentari necessari i per mantenir una aparença progressista davant de la seva base de votants més d’esquerres. Cal remarcar també el paper de la mobilització popular en frenar o endarrerir aquests projectes, particularment la mobilització en contra dels JJOO d’hivern a les comarques properes al Pirineu.

  • L’actuació davant de la sequera també respon a aquesta hipocresia, amb una campanya extensa de publicitat i conscienciació de la població, demanant que el consum personal es redueixi, mentre que, d’altra banda, no imposen restriccions als hotels i altres establiments turístics, mantenint així intactes els negocis dels empresaris del sector.

Resumidament, aquesta legislatura ha vingut marcada per l’aposta pel retorn a la pau social i l’enfortiment de les relacions entre la gran burgesia catalana i l’oligarquia financera espanyola, després que el Procés marqués distàncies entre ells, i d’un seguit de mesures de tall neoliberal, amb la intenció d’ofegar encara més a la classe treballadora i explotar els recursos naturals. Les petites reformes aprovades s’han donat gràcies a la mobilització social dels treballadors, estudiants i classes populars en general.

La política de classe dels partits catalans

En aquest apartat volem analitzar les diferents posicions de classe que defensen els diversos partits i en quina situació es troben. Abans d’entrar en detall, volem remarcar la dretanització de tot l’arc parlamentari català: tant en fets com en discurs, les mesures i retòriques progressistes dels diferents partits han anat reduint-se o directament desapareixent en els últims anys. Aquesta situació es fa palesa en, per exemple, l’existència de partits d’ultradreta, la moderació de les polítiques d’esquerres i l’augment general de la repressió. Açò es correspon, en general, a la tendència a l’estancament de l’imperialisme. La situació de crisi permanent com en la que ens trobem ara, du a Estats més burocràtics i militaritzats que mai, a la defensa d’un programa cada vegada més obertament reaccionari per part de l’oligarquia financera, fruit de la necessitat del capital d’esprémer a la classe obrera el màxim possible. L’electoralisme de base obrera i progressista, en absència de mobilitzacions populars que cooptar, es dretanitza, per possibilisme o per tal de competir en el terreny electoral que marquen les opcions polítiques més obertament servils al capital. A escala catalana, aquesta tendència s’accentua, perquè allà on la mobilització social ha generat un conflicte tan gran amb l’Estat, la resposta de la burgesia per desmobilitzar és encara més dràstica.

En primer lloc, trobem al PSC, que recentment ha esdevingut el partit de referència per a l’oligarquia financera a Catalunya, quan abans ho eren el PP i Convergència. En aquest procés, ha perdut una nombrosa base de petita burgesia i persones del món universitari catalanistes, que s’han traslladat sobretot a ERC. L’autonomia formal respecte al PSOE i els components més progressistes en termes nacionals s’han desfet en un PSC que ha trobat la comoditat en ocupar un lloc intermedi entre el seu espai polític socialdemòcrata natural i el que ocupava Ciutadans durant el Procés. El PSC és també el partit de referència de l’aristocràcia obrera dels grans sindicats, comptant amb la participació dels líders catalans de CCOO i UGT als seus mítings electorals. Tot i oblidar gairebé per complet el discurs social, conserva la seva base de votants de classe treballadora principalment castellanoparlant de les zones més industrials de Catalunya, així com de treballadors tècnics i funcionariat no catalanista. El discurs principal del PSC durant aquesta legislatura ni tan sols ha girat entorn de mesures socials, sinó que s’ha convertit en el principal defensor dels famosos «macroprojectes» que està impulsant l’oligarquia al nostre país, com són l’ampliació de l’Aeroport, el Hard Rock o el Quart Cinturó. També ha adoptat una retòrica ambigua amb l’autodeterminació i la cultura i llengua catalana, intentant recuperar part de la base perduda reivindicant el seu llegat catalanista en va, perquè ja no queda cap component catalanista al PSC (cosa que Salvador Illa demostra amb freqüència). A Barcelona, l’alcalde Collboni fa polítiques desacomplexadament reaccionàries, perseguint als manters i augmentant la presència policial a través del Pla Endreça, desfent les poquíssimes mesures en matèria d’Habitatge que s’havien aprovat en l’anterior mandat i fomentant l’arribada i extensió del turisme a tota la ciutat, fins i tot als barris de la perifèria que fins ara havien escapat dels seus efectes.

Pel que fa a la dreta espanyolista, PP i VOX són els representants més agressius de l’oligarquia financera espanyola a Catalunya, i compten amb una base social especialment reaccionària de petita i mitjana burgesia espanyolista, així com d’alt funcionariat i professions petit-burgeses (notaris, advocats…). A Catalunya, el seu caràcter reaccionari s’accentua encara més, ja que part de la petita burgesia forma part de la base social de partits independentistes i, per tant, el seu discurs ha de ser encara més dur per atreure a aquelles capes socials més anticatalanistes. VOX en particular és especialment bel·ligerant amb la immigració i els drets lingüístics catalans, símptoma de la tendència dels partits d’ultradreta a posar en el punt de mira els drets conquistats per sectors oprimits a falta de força o fins i tot falta de suport dins de les files de la burgesia per a poder fer grans canvis estructurals que podrien amenaçar la pau social. A Ciutadans gairebé no val la pena mencionar-los: l’aposta de la gran burgesia espanyola per renovar la seva cara política després del 15M i durant el Procés ha caducat, doncs ja s’ha tancat la crisi institucional, i ha estat absorbida pel PSC, el PP i VOX. Els seus representants reprodueixen els mateixos discursos dels seus «dies de glòria» del 2017, plenament conscients que aquestes eleccions són la seva última aparició rellevant.

Els Comuns són els representants de la petita burgesia urbana progressista i de la part més progressista de l’aristocràcia obrera i compta amb una base social limitada essencialment a classes mitjanes i populars de les grans ciutats. Recentment, han reproduït el procés que s’ha donat al seu partit a escala estatal (de fet, han estat un dels principals suports de Yolanda Díaz) i han suprimit l’escàs sector amb un discurs més radical que quedava a la seva organització. Tot i que a nivell de Parlament no han donat suport acríticament al PSC com si ha fet Sumar amb el PSOE, a l’Ajuntament de Barcelona van donar carta blanca a Collboni, investint-lo amb els vots del PP i sense demanar res a canvi. La seva falta de proposta política és més que evident; si Sumar es presentava a les generals com «l’alternativa a l’extrema dreta» com a programa, a Catalunya els comuns es presenten com a «l’alternativa al Hard Rock». Tot i el seu discurs bel·ligerant contra el PSC, és molt probable que hi pactin si tenen la possibilitat d’obtenir alguna posició de poder; la seva negativa a aprovar els darrers pressupostos és el seu últim intent de mantenir el seu espai polític, que està desapareixent arreu de l’Estat, com s’ha pogut veure especialment a Galícia i al País Basc.

Pel que fa als partits independentistes, al nostre recent article sobre l’1 d’Octubre3 vam analitzar com la dretanització a la qual ens referim els havia afectat especialment, generant que la seva base es desmobilitzés i ja no sigui capaç de produir les grans demostracions de força de fa uns anys. També vam fer una anàlisi de cada partit independentista, que reproduïm actualitzat i ampliat a continuació.

ERC és un partit contradictori, que passada la Transició es va configurar com un partit reformista petitburgès, molt limitat en creixement per les seves polítiques independentistes en un moment en què l’independentisme era minoritari, i que va començar a créixer a partir de l’esgotament de Convergència i el descrèdit del PSC post-Maragall. De la mà d’aquest creixement, sustentat sobretot sobre el sector catalanista de la petita burgesia progressista i del món de la cultura, va començar a guanyar posicions a l’administració i a disputar-li el monopoli d’aquesta al PSC i a Convergència, fins al punt que ha aconseguit una base de votants de treballadors de coll blanc del sector públic, i ara és el principal representant de la burgesia catalana que viu del sector públic i de l’administració. Aquest creixement, però, va arribar al seu pic a les últimes eleccions, ja que la política d’eixamplar la base els ha deixat atrapats entre la seva posició històrica com a partit catalanista i independentista i la posició actual de muleta del PSOE. Així doncs, es donen contradiccions molt crues entre la seva nova base centrista i el reformisme que sempre han defensat, i entre la seva base de votants i les polítiques privatitzadores que ataquen als treballadors públics. La posició de lideratge que han hagut d’assumir en aquesta legislatura ha acabat de sentenciar la pèrdua sagnant de vots que ja s’ha vist a les eleccions estatals. Atrapat en les seves contradiccions, ERC s’ha quedat sense sortida i ara busca ocupar la nova posició centrista de gestió autonòmica i de soci preferencial del govern espanyol que ocupava Convergència fa anys (la famosa política de «peix al cove»). No s’amaga de buscar un nou pacte fiscal amb la seva proposta de «finançament singular per a Catalunya», acabant d’enterrar qualsevol aspiració independentista. Tot i bregar discursivament amb el PSC, està sent assimilat per aquest i suporta gairebé incondicionalment les seves iniciatives, tal com fa a escala estatal.

Junts és el principal representant de la gran burgesia catalanista, i compta amb una base de votants de petita i mitjana burgesia catalanista i professions petit-burgeses, així com d’alts càrrecs de l’administració catalana. Una campanya completament personalista al voltant de Puigdemont destinada a intentar mobilitzar l’abstenció independentista de les últimes eleccions generals ha fet passar desapercebuda la presència d’una empresària de Silicon Valley, una evident representant de l’oligarquia financera mundial, i l’infame empresari Joan Canadell, entre d’altres, a les seves llistes, així com l’adopció de part del discurs antiimmigració que promulguen VOX i Sílvia Orriols. Tot plegat destapa la careta de partit de centre, «de país», que havien intentat construir els últims anys fitxant a persones rebotades d’altres partits. La posició més obertament pactista amb l’Estat d’ERC, sumat a què els estan intentant robar la seva posició històrica, els permet mantenir un discurs aparentment més radical pel que fa a l’independentisme, presentant-se com els representants reals de la burgesia catalanista. Això no impedeix, no obstant, que hagi signat el pacte per l’amnistia que ha acabat d’establir la tornada a la normalitat i a la pau social a Catalunya després de l’època convulsa del Procés. Parlem també aquí de l’aparició d’Aliança Catalana, que no és més que un resultat del fracàs del Procés. L’ala més conservadora i reaccionària de l’independentisme ha adoptat el discurs, abans residual, de l’identitarisme català antiimmigració, al qual se li ha obert una finestra d’oportunitat amb el descrèdit de la resta de partits. El partit de Sílvia Orriols és una força netament reaccionària, que es pot caracteritzar exactament com VOX a la resta de l’Estat més enllà del component independentista, cosa que la seva candidata ha admès obertament.

La CUP representa als sectors més progressistes i radicals de la petita burgesia i de la intel·lectualitat catalanista, així com d’algunes capes de treballadors tècnics i de coll blanc. Ha quedat molt debilitada pels mals resultats electorals a les eleccions centrals i municipals i ha iniciat un procés de debat intern. Encara a l’espera de les conclusions, que s’han endarrerit per aquesta convocatòria electoral, veiem una campanya encara més buida de contingut, amb un discurs i un eslògan nostàlgic i purament estètic, i és força clar que mantindran la seva estratègia de sobredimensionar la «lluita parlamentària» i de rebaixar el discurs per intentar recuperar tot el que li cau a ERC per l’esquerra. Parts d’aquesta estratègia ja s’han vist a Girona, on la CUP governa amb coalició amb Junts, amb l’aval d’antigues figures del PSC de la ciutat, i amb un programa extremadament descafeïnat, limitat a mesures estètiques i que no esmena el model gentrificador ni posa fre a l’avenç de les polítiques liberals. I és que l’ala dreta de la CUP i de l’Esquerra Independentista (EI) en general porta marcant l’agenda des de fa anys. Durant el Procés vam veure com l’EI ocupava un paper important i fins i tot de direcció en mobilitzacions, vagues estudiantils, xocs amb la policia, etc. però tot això no es va traduir en un avenç qualitatiu de posicions revolucionàries al partit ni en un canvi en el seu full de ruta electoralista, sinó tot el contrari; es van investir presidents convergents en nom de la independència, renunciant a disputar la direcció del Procés tot i comptar amb una base prou àmplia als moviments socials. El que ha quedat, doncs, és una CUP que ja no és el tronc vertebrador de l’Esquerra Independentista, molt desacreditada entre les seves pròpies bases i que deixa rere seu un seguit de militants de moviments socials que, tot i combregar amb els seus ideals, no se senten representats. Això es va evidenciar amb l’escissió de part de l’ala esquerra de l’EI cap al Moviment Socialista, i els elements més d’esquerres que s’hi han quedat es debaten entre el suport acrític a l’estratègia parlamentària de la CUP, sota la por de perdre més rellevància al panorama polític, i la crítica, tímida, a alguns aspectes de la participació electoral (particularment a les eleccions generals) o a les expressions més obertament reformistes (com les de l’alcaldia de Girona) però que en cap cas es traduiran en un trencament organitzatiu, ja que ni se’l poden permetre políticament ni existeixen les forces, ni organitzatives ni ideològiques, per fer-lo realitat.

Quina ha de ser la posició de la classe obrera en aquestes eleccions?4

Com avançàvem a l’apartat anterior, la dretanització dels representants polítics és un fet ineludible en la fase del capitalisme en què ens trobem, i tot i que no neguem que hi hagi diferències entre les diferents propostes polítiques, no val la pena confiar en les propostes reformistes, que prometen poder solucionar els problemes del sistema i després aproven mesures ridícules o directament antipopulars. La dictadura de la burgesia és implacable i aspirar a ocupar les institucions es tradueix en aspirar a ser gestors del capital. Els interessos dels capitalistes són contraris i irreconciliables amb els de la classe treballadora, i no existeix un punt mitjà de compromís. No podem cedir al xantatge del «mal menor» o al «vot de la por», que si a les eleccions generals era la «por a VOX» en aquestes s’ha reduït a la «por al Hard Rock». Els governs suposadament progressistes no són garantia dels nostres drets; només la mobilització social i la pressió pot arrabassar drets socials a les institucions de l’Estat, i la funció real dels representants socialdemòcrates i reformistes és negociar a la baixa les reivindicacions dels moviments socials.

Així doncs, què proposem nosaltres? En primer lloc, cal dir que som conscients que no existeixen les condicions per un boicot electoral real, que suposaria l’organització mobilitzada de l’abstenció en un moviment que impugnés el procés electoral. Aquesta organització no existeix i l’abstenció actualment és més sovint per desinterès en la política que per descrèdit del sistema. De la mateixa manera, però, una gran part del vot de la classe treballadora prové de la resignació o d’una reacció al bombardeig de propaganda de la por dels partits socialdemòcrates i reformistes, i no pas de confiar en ells.

En aquesta situació, defensem:

  • Denunciar la farsa electoral, en els termes que hem establert a l’inici d’aquest apartat.

  • Confrontar ideològicament el discurs de què els polítics burgesos són els que ens concedeixen els drets socials i que ens salven de l’extrema dreta.

  • Reforçar les organitzacions que constitueixen la defensa de la classe treballadora i altres capes populars a Catalunya; oposant-nos als atacs patronals, integrant els sindicats d’habitatge…. La mobilització social, obrera i popular, és la veritable garant dels nostres drets i la font real del nostre poder. Cal que estenem la consciència de que la classe treballadora és la que fa que el món funcioni i ens organitzem no només per a defensar el que ja hem aconseguit, sinó amb una perspectiva revolucionària.

Profunditzant i concretant aquest últim punt, volem remarcar la importància de vincular totes les lluites contra l’explotació capitalista sota la direcció de la classe obrera. La classe obrera és la classe revolucionària sota el capitalisme, la que té a les seves mans el control de la producció i de l’economia en general, i, en resum, la que més potencial té per a donar una resposta organitzada, contundent i definitiva als capitalistes. La classe obrera sap el que és lluitar sota una pressió constant i no rendir-se, sap el que és fer renúncies temporals per obtenir alguna cosa millor. La classe obrera s’ha d’organitzar políticament dins i fora del sindicalisme laboral, portant la seva disciplina, massivitat i experiències de lluita a tots els àmbits de la lluita popular, a tot arreu on el capitalisme intenti intensificar la seva explotació. Cal dur la perspectiva de classe obrera al capdavant de totes les lluites contra el capitalisme, perquè és la classe de la qual la burgesia extreu el gruix del seu poder.

Amb aquesta perspectiva de classe, establint aquestes relacions entre els elements més conscients i combatius de la classe obrera i altres capes populars, serà possible que les masses assumeixin com a pròpies les idees revolucionàries, que facin el salt de la lluita d’autodefensa i per reformes a la lluita revolucionària, i que la classe obrera reconstitueixi la seva eina política per a dirigir tota la lluita i acabar amb el capitalisme: el Partit Comunista. Reforçar les files comunistes significa també reforçar la mobilització social i garantir que aquesta es manté, escala i emprén un projecte revolucionari.

Construïm una alternativa que demostri realment que el poder de la classe treballadora no cap en una urna; les eleccions són dels capitalistes, la lluita i l’organització són de la classe obrera!

4Per una visió més general de la nostra posició pel que fa a la qüestió electoral, recomanem la lectura del nostre document https://somosrevolucion.es/documento-del-partido-acerca-de-la-cuestion-electoral/ i del comunicat que vam fer per a les eleccions generals de l’any passat https://somosrevolucion.es/comunicado-ante-las-elecciones-generales/

Otros artículos

Comunicado | Las elecciones son de los capitalistas. La lucha y organización de la clase obrera.

Este 23 de Julio, los trabajadores y trabajadoras estamos llamados a votar en las Elecciones Generales. Se trata de unas elecciones que se han...

Documento del Partido | Acerca de la cuestión electoral

Puedes leer el documento íntegro en el siguiente enlace: Acerca de la cuestión electoral - Documento del Partido. La cuestión de las elecciones burguesas y...

Elecciones autonómicas y municipales 2023: Frente a la farsa electoral, lucha popular y organización revolucionaria.

El próximo domingo 28 de mayo, los trabajadores y trabajadoras estamos llamados a votar en muchas de las autonomías y ayuntamientos de España. Para...